Aquests dies he recordat Cassen i la millor pel·lícula de Nadal que he vist mai, Plácido, de García Berlanga, on es feia un dibuix cruel d’aquell lema tan franquista de “siente un pobre a su mesa”. Allò, és clar, servia per netejar alguna consciència, però en el fons era tot una enganyifa.

Però d’allò, amics, hem passat encara a una cosa pitjor. “Fuera, fuera!”, “No les queremos!” i “No van a entrar!” cantaven a cor la colla de veïns que van impedir que una dotzena de migrats desnonats passessin la nit a la parròquia de Mare de Déu de Montserrat a Badalona. He escrit les frases en castellà expressament perquè el seu nivell d’integració a la nostra terra és tan alt que no van dir ni un mot en català, no fos que s’ennueguessin. La majoria no és que no vulguin un pobre a casa per Nadal, és que els volen a milions de quilòmetres de la seva taula els 365 dies de l’any.

El més fascinant de la postal badalonina és que va haver de ser García Albiol –sí, ho heu llegit bé– qui va haver de calmar la turba de veïns disposats a encadenar – se a l’església. En la conversa, l’alcalde badaloní semblava talment un humanista intentant convèncer els veïns que la millor solució per una nit per a aquella pobra gent –en tots els sentits– és que dormissin a l’església. I si tenien permís per fer – ho, qui tenia el dret d’impedir – ho? “Una vez que entran ya no salen” alertaven dues senyores davant l’alcalde, que havia estat rebut, com una gran estrella de futbol o de rock, als crits d’“Albiol, Albiol!” És el seu messies. Però ni tan sols això va estovar la seva ànima. Allà no hi va entrar ni Crist.

I perquè vegeu l’educació que estem deixant als nostres joves, els veïns van portar fills i filles de totes les edats. “Fuera, fuera!”, cridaven també fent força perquè ningú que no fos benvingut per ells mateixos traspassés la porta de la casa del Senyor, que segur que s’ho mira tot plegat amb gran joia.