El resultat del desnonament massiu de dimecres a Badalona el vam veure ahir en forma de la millor postal nadalenca que l’alcalde García Albiol ha mostrat als seus ciutadans. No és l’arbre més alt de Catalunya o del món el que el fa feliç, sinó la imatge d’una colla de migrants sense papers ni feina –perquè sense una cosa no tens l’altra– deixats de la mà de Déu davant el B9 amb un missatge clar.

Aquestes figures del pessebre immaculat que l’alcalde del PP ha convertit en realitat no són tan llunyanes de les que es devien veure fa dos mil anys quan la Bíblia ens explica que va néixer el messies. Pobresa i misèria. Amb tot, almenys en aquella ocasió els romans van prometre a Josep i Maria que formarien part del cens de l’imperi si viatjaven a Betlem, La majoria de desnonats de Badalona, en canvi, no tenen cap esperança que l’Estat els reguli. L’objectiu de l’alcalde és que vagin a fer de pobres a qualsevol altre lloc. Atenint – nos a la llei i a la mateixa sentència que va permetre el desnonament, havia de ser l’Ajuntament de Badalona qui donés una alternativa d’habitatge abans de la intervenció dels Mossos a l’antic institut. Encara ahir l’alcalde, però, se’n rentava les mans a Catalunya Ràdio apuntant a Pedro Sánchez i la Generalitat. Com a polític, incomplir una sentència, sobretot els que van de constitucionalistes, és prou deplorable, però com a persona, o fins i tot creient, celebrar la misèria dels altres com una victòria personal és simplement desolador.

Les imatges de Badalona no deixen de ser una conseqüència del drama de l’habitatge a Catalunya. És un tema tan sensible que els polítics s’hi han hagut d’abocar de ple tot i que els anomenats experts no es posen d’acord sobre els resultats de les seves decisions. Per exemple, la d’ahir al Parlament de Catalunya, amb l’aprovació pels grups d’esquerra de la nova llei per a la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions en els municipis anomenats “tensionats”. El PP, que podria ser les sigles de Propietat Privada, ha pres la millor decisió com a partit espanyol i contrari a qualsevol regulació. Portar la llei al Constitucional i que els jutges espanyols li facin la feina bruta. De fet, és una estratègia que no sol fallar pràcticament mai. L’alegria del Sindicat de Llogateres i dels partits que creuen haver obtingut una victòria contra els grans tenidors hauria de ser ajornada, doncs, com tot el que passa en política en un país que té el seu poder de decisió lligat de peus i de mans.

Malgrat tot, no s’ha de defallir en el combat contra els pisos turístics que en realitat són de lloguer i contra aquest nou fenomen, les habitacions minúscules per les quals els suposats propietaris –que en realitat són gent que les relloguen il·legalment– demanen una fortuna a estudiants, migrants i treballadors amb pocs recursos. Qualsevol llei, també aquesta, que vulgui fer front a la situació ha d’anar acompanyada d’inspectors, sancions i d’una major diligència judicial.

A llarg termini, el govern ha promès 214.000 habitatges nous arreu de Catalunya, al marge dels 50.000 que Salvador Illa ja havia anunciat prèviament. No només els ciutadans estaran atents a les futures ofertes sinó també els que sempre han fet fortuna en el sector.