Quan van sortir aquelles llistes, la decepció va ser infinita. Un sorteig cruel m’havia separat de les amistats amb qui compartia aula des dels cinc anys. De les tres classes de vuitè curs que hi havia en aquella escola, amb uns 36 estudiants per aula, només dues noies, l’Abigail i jo, cursaríem el BUP en un institut que ni tan sols estava fet. No van tenir el detall ni de situar – nos al mateix grup. Així va ser com ens van enviar, de forma provisional, a un edifici de planta única que s’havia estrenat un any abans amb finalitats educatives. Havíem d’estar – hi un any. Hi vam estar tres anys. D’entrada, la notícia va ser molt impactant. Malgrat que érem gent emmotllada des del primer dia a la perifèria, ens vam haver de desplaçar a un barri perseguit per la mala fama que també forma part dels límits de Badalona. Un barri de virtuts invisibilitzades. Els primers dies semblàvem cadells descobrint un nou món. A poc a poc, vam fer d’aquell edifici, i d’aquell barri, la nostra llar. Vam compartir pati amb els alumnes d’una altra escola, gairebé tots d’ètnia gitana, i vam trencar moltes barreres. La zona, potser una de les més degradades de la ciutat, es va omplir de vida i de futurs advocats, sanitaris, banquers o periodistes. Després vam canviar d’edifici i per poc aquell espai no cau en l’oblit. Es va recuperar com a institut, i després com a seu del consistori per acompanyar gent que busca oportunitats laborals. Fa dos anys i mig es va abandonar a la seva sort i hi van començar a arribar persones provinents de l’Àfrica que buscaven aixopluc a la desesperada. Ja no van trobar ningú que els impartís classes, ni que passés llista a veure si tot estava en ordre, ni que els emparés per mirar de trobar una feina digna. Ara són al carrer. La història d’aquell edifici, el B9, és, per desgràcia, la història d’una societat que col·lapsa a còpia de destruir la cohesió social.