Fa 15 anys, a Catalunya, parlàvem de la immigració amb una confiança que avui pot semblar ingènua. L’arribada de noves persones s’entenia com una extensió natural d’un país que creixia. El relat era senzill: escola, feina, barri i una llengua –el català– com a espai comú. No era un procés fàcil, però hi havia una certesa compartida: si l’ascensor social funcionava, la integració acabaria trobant el seu lloc.

El català no era només un idioma, sinó que s’entenia també com una eina de cohesió. Aprendre’l era entrar de debò, accedir al cor de la gent, accedir al país. La llengua podia ser un terreny fèrtil: la gran pregunta no era d’on venies, sinó on volies anar. Aquesta era l’esperança. Aquest era el nosaltres.

Avui, aquest desig s’ha esquerdat. El català ha perdut molta força, perquè hem deixat de garantir – li la centralitat real. El debat sobre la immigració s’ha endurit en un context de fragilitat acumulada: habitatge escàs, serveis tensionats, desigualtats persistents. A Barcelona, per exemple, la tensió és visible: ciutat d’acollida i de pas, desigual, orgullosa de la seva diversitat, però sovint incapaç de convertir – la en projecte. La immigració s’ha convertit en un mirall incòmode. Hi projectem pors que tenen més a veure amb el que no funciona que amb qui arriba. La presència de l’altre no crea la fractura, però sí que la revela amb més força, la magnifica.

Aquí apareix la gran contradicció del nostre temps: necessitem la immigració –per sostenir l’economia, les cures, l’equilibri demogràfic– però no sempre assumim el cost col·lectiu de fer – la possible amb dignitat. Es parla de tràmits i protocols, però rarament del temps i la necessitat d’aprendre una llengua. El català hauria d’ocupar un lloc central. El defensem en abstracte, però el debilitem en la pràctica. Exigim que sigui llengua de convivència mentre permetem que sigui prescindible a l’escola, al comerç, a l’espai públic. Parlem d’integració lingüística sense garantir temps, recursos ni entorns reals d’ús. Demanem adhesió sense oferir estructura. Les paraules esdevenen tòpics sense vida quotidiana. Fa 15 anys crèiem que la integració era més senzilla. Avui sabem que no ho és.

Hi ha trajectòries que fracassen, barris que es fracturen, convivències que no arrelen. Sabem que la cohesió no passa sola: s’ha de construir. Però aquest aprenentatge no sempre ens ha fet més lúcids. Sovint ens ha empès cap a dos extrems estèrils: el discurs poruc que assenyala i el discurs ingenu que nega el conflicte. Entre aquests punts hi ha el silenci dels que treballen, cuiden, eduquen i estimen sense fer soroll. Hi ha, a més, una constatació dura: a Catalunya falten competències polítiques i socials per gestionar la diversitat. I ens falta entusiasme col·lectiu, estem a la defensiva i sense un nord clar. Falta respondre internament: quin és el marc de població que volem i podem gestionar amb dignitat? Sense aquesta maduresa, qualsevol projecte d’integració es debilita abans de començar.

I d’aquí a 15 anys? La pregunta no és si hi haurà immigració. N’hi haurà. I per motius cada cop més complexos.

La pregunta decisiva és si serem capaços de construir un centre compartit. I aquest centre, a Catalunya, hauria d’implicar la qualitat de vida, els drets i, inevitablement, el català. No com a frontera, sinó com a lloc. No com a exclusió, sinó com a llengua comuna que permet la igualtat en la diferència. Això exigeix decisions valentes: invertir en escola i cohesió. Garantir el dret i el deure d’aprendre la llengua. Fer – lo present allà on la vida passa. Cal entendre que no sobreviu sola, ja que es cuida o es dilueix. I cuidar – la no és tancar – la, sinó fer – la necessària. Fer – la un lloc segur per a tothom. Fer – la un centre que sustenti la convivència i l’entesa mútua.

Potser, d’aquí a 15 anys, entendrem que el debat sobre la immigració no parlava tant de qui arribava com de qui volíem ser. Si un país capaç de sostenir la complexitat sense por. Si una societat prou segura per oferir una llengua i una cultura, i un marc clar de gestió de la població. La immigració podria posar en risc la cohesió, els drets i la identitat si renunciem a fer – ho centre. Però és que, sense aquest centre, no hi ha comunitat possible.