El desallotjament ahir de l’antic institut B9 de Badalona és un reflex nítid, però a rang local, del model erràtic de gestió de la immigració que la Unió Europea ha adoptat com a propi. D’aquesta manera, i mentre a escala comunitària la recepta per entomar l’arribada de fluxos de nouvinguts que no tenen reconegut el dret d’asil és deportar – los cap a tercers països per, així, amagar el problema sota la catifa a ulls de les societats occidentals, a Badalona s’ha optat per foragitar – los d’on malvivien a còpia d’ordre judicial per, igualment, centrifugar el maldecap cap a un altre lloc i, així, tal dia farà un any. Dir això, però, no és sinònim de justificar, com a model, l’existència i consolidació d’assentaments irregulars com aquest, que va arribar a aplegar 400 persones en condicions del tot insalubres –fins al punt que s’hi va detectar un brot de tuberculosi– i generant conflictes, més o menys puntuals, de convivència amb els veïns o l’entorn i que esdevenen terreny abonat perquè sedimentin els discursos de la dreta més extrema o els populismes que, en essència, redueixen la seva proposta política a reclamar, únicament, duresa.

Exemples, però, com el del B9 són paradigmàtics de quines són les conseqüències de deixar que aquestes situacions de precarietat i pobresa es cronifiquin, deixant els ajuntaments afectats entomant ells sols un afer tant complex sense tenir a mà els instruments –començant pels normatius i acabant pels pressupostaris– que permetin garantir actuacions integrals, a temps, per atendre primer com cal aquests col·lectius vulnerables, per encaminar – los després cap a una integració social amb garanties. Sabent, però, que els temps polítics no conviden a ser gaire optimistes respecte a la conveniència, ja inexcusable, d’afrontar el debat sobre la refundació del nostre estat del benestar a escala global per permetre, justament, entomar qüestions com ara la de la immigració des d’una visió que fugi estrictament de la punitiva, el mínim és exigir que aquestes 400 persones que han estat desallotjades ara no siguin abandonades a la seva sort. Abocar – les, de nou, a ocupar ves a saber quin espai seria un nou fracàs col·lectiu.