La por ha esdevingut un factor decisiu per entendre el nostre comportament individual i col·lectiu. Indicadors públics, enquestes i dades de salut mostren que en les societats occidentals la por creix: augmenten l’ansietat, la depressió, la despesa en seguretat i defensa. Aquest clima genera dinàmiques socials negatives: auge del populisme, identitats més tancades, religiositats més dogmàtiques i un reforçament de la lògica “nosaltres contra ells”.

Paral·lelament, molts ciutadans –especialment joves– viuen en un relativisme profund, sense certeses ni projectes vitals sòlids. Predominen identitats i valors líquids, desorientació, vides centrades en desitjos efímers que deixen sentiment de buit. Activitats abans gratificants perden valor davant el consum ràpid d’entreteniment dissenyat per produir dopamina immediata. S’hi sumen ingressos baixos, llocs de treball pre­caris, dificultats d’accés a l’habitat – ge, expectatives mínimes de pros­perar i dificultats per procrear si es vol. La tecnologia, a més, afavoreix l’individualisme i viure només a curt termini.

Tot això crea una societat escèptica, temorosa i vulnerable, un terreny fèrtil per a forces polítiques que exacerben la ira i el descontentament sense oferir solucions reals. Aquesta dinàmica obre la porta a governs autoritaris i democràcies degradades, justament el que el segle passat ens ha ensenyat a témer: els excessos del nazisme, el feixisme o el comunisme. Avui, les concentracions de poder tornen a créixer, amplificades per la tecnologia oligopòlica, en convivència descarada amb el poder ­polític.

Davant aquesta situació, els qui busquen evitar aquest rumb es limiten a combatre les fake news , defensar drets de minories o gestionar correctament. Tot això és necessari, però insuficient. Una societat que afronta nihilisme i populismes necessita projectes esperançadors. Només l’esperança pot vèncer la por; només estils de vida amb sentit poden contrarestar el sentiment de buit.

L’esperança s’ha de basar en polítiques reals: habitatge, seguretat, immigració, defensa, economia social de mercat… I s’han d’aconseguir resultats tangibles per sostenir transformacions de llarg termini. També és crucial enfrontar – se als abusos: des del petit frau fiscal fins als grans entramats financers; des dels abusos quotidians fins als intents de desmuntar la protecció social.

Però l’element decisiu és una pedagogia pública de l’esperança, promoguda especialment des de la política: mostrar un futur possible, valorant el que ja tenim i evitant la queixa i la indignació perpètues contra un sistema que –tot i que millorable– és el millor disponible. Les amenaces actuals tenen solució: la inseguretat econòmica, mitjançant un model productiu actualitzat; la seguretat ciutadana sense perdre llibertats, amb modificacions legislatives que facilitin el treball policial; la precarietat, amb polítiques laborals i avenços tecnològics; la crisi ambiental, amb ­innovacions justes; les pensions, amb ajustos raonables. No és cert que no hi hagi alternatives: n’hi ha, però requereixen compromís ciutadà i confiança en l’acció col·lectiva, que pot oferir solucions atractives quan la renda nacional creix més que la població, com és el nostre cas. És una qüestió de distribució equitativa i eficient dels fruits del creixement.

Necessitem recuperar responsabilitat individual i cívica. Una societat desresponsabilitzada no té futur; una societat de ciutadans responsables, sí. I això concerneix també, molt especialment, als partits polítics, que s’haurien d’entossudir a contribuir a alimentar l’esperança col·lectiva. Per això, a més de ser capaços de pactar “polítiques d’Estat” (en habitatge, pobresa infantil, seguretat, finançament autonòmic, immigració, canvi climàtic) coherents amb el projecte europeu, haurien d’adoptar d’immediat dos acords bàsics: eliminar els insults, les calúmnies, les ofenses mútues, les faltes de respecte…, que no tenen res d’exemplaritzants i només alimenten passions negatives; i comprometre’s a proscriure qualsevol tipus d’estigmatització col·lectiva, per injusta i inhumana (jueus o musulmans, immigrants, gitanos, menors, dones o ancians, catalans o madrilenys), i contrària a la cohesió social.

Contra la polarització podem actualitzar el millor de la nostra tradició socialdemòcrata, liberal i democristiana, integrant un compromís ecològic assenyat i un feminisme real. Totes les religions, especialment el cristianisme en el nostre context, poden continuar sent una font de sentit i esperança. I davant els nacionalismes excloents i xenòfobs, ­existeixen patriotismes oberts, compatibles amb identitats compostes i inclusives.

Podem recórrer aquest camí. Les generacions europees de la postguerra ho van fer amb menys recursos. Nosaltres, amb més mitjans, podem construir de nou un futur esperançador i continuar sent, sense pretensions, una referència per a altres regions del món. Seria una greu irresponsabilitat col·lectiva que Europa en conjunt, i Espanya en particular, deixessin prevaler la por davant l’esperança, malgrat totes les capacitats privilegiades que tenen.