Catalunya, mal que ens pesi i arrossegant els peus, avança cap al debat que fa anys que plana i que preocupa cada vegada més la ciutadania: la immigració. Durant massa temps, els partits catalans han preferit deixar aquesta qüestió en mans d’Aliança Catalana, convençuts que, si la negaven o la minimitzaven, podrien esquivar el cop i evitar afrontar – la obertament. Ha estat un error majúscul. Els efectes de la immigració no s’han aturat; al contrari, han crescut, i l’espai polític que uns van abandonar l’ha ocupat amb decisió el partit de Sílvia Orriols. Qualsevol analista que observés els fets amb una mínima objectivitat ja hauria previst que tard o d’hora el debat hauria d’aflorar amb seriositat. Però no de la manera lírica i gairebé ingènua que encara defensa una part de l’esquerra.

Encara avui, qui gosi plantejar aquesta qüestió s’exposa al risc de ser titllat de racista pels benpensants, però ens encaminem cap a un discurs cada vegada més explícit i més contundent. Els Comuns, que actuen sovint com a guardians d’una moral universal, han justificat el seu vot contrari al traspàs de competències d’immigració perquè, segons ells, Junts és un partit racista. Potser caldria recordar – los que Junts ni tan sols és al govern, mentre que ells sí que hi són. A vegades caldria una mica més de coherència.

És cert que els Comuns tenen una habilitat notable per mudar les seves posicions i principis segons bufa el vent, i ho han demostrat tantes vegades. I ves per on, l’altre partit que fins fa poc s’alineava amb ells, ERC, ha començat a captar cap a on vira la societat civil. Fa dues setmanes Oriol Junqueras declarava a La Vanguardia: “La Catalunya dels deu milions d’habitants avui no és possible.” És a dir: hem passat del discurs del “papers per a tothom” i de les “portes obertes” a començar a plantejar limitacions. Junts fa mesos que batalla en solitari reclamant la restricció de la immigració irregular i exigint competències plenes per a Catalunya. Per això ara cal valorar el gir d’ERC i el fet que, finalment, el debat s’hagi obert.

Fins ara –i encara avui en alguns sectors– el relat justificava la immigració amb un argument únic: la necessitem, perquè empreses i serveis en depenen. Fins i tot ara, el president de Foment insisteix en aquesta idea. Segurament hi ha una part de veritat, però seria útil que especifiquessin quin perfil de treballadors necessiten, no fos cas que descobríssim que el gruix d’arribades actuals no s’ajusta gens a aquestes necessitats.

L’economista Josep Olivé, en la presentació de l’Anuari Comarcal BBVA 2025, advertia que Catalunya haurà d’incorporar uns 100.000 llocs de treball anuals, però que aquest procés només és viable si va acompanyat d’una forta inversió pública en salut, en educació i en habitatge.

El nou discurs de Junts i, posteriorment, el d’Oriol Junqueras, no respon a un projecte de país ben planificat –hauria estat l’ideal–, sinó a l’impacte de les darreres enquestes. Han constatat una bretxa evident entre el seu missatge bonista i la percepció real de la societat, que al final és qui vota.

Mentrestant, el discurs de la batllessa de Ripoll, malgrat ser pràcticament monotemàtic, és acceptat per una part significativa de la població. Sedueix electors provinents de Junts, del PSC i d’ERC, i les previsions de vot demostren que connecta amb el que pensa una bossa important dels votants d’aquestes tres formacions. El seu punt feble, però, és la manca d’un programa econòmic sòlid i la indefinició sobre eventuals aliances –especialment amb Vox–. També afrontarà dificultats quan hagi d’acreditar quadres preparats per gestionar àrees de govern.