Als partidaris de l’esbojarrada teoria de la Substitució, els deu empipar fins i tot que un africà com déu mana ocupi el lloc del figurant de la cara de betum en el paper de Baltasar en la imminent cavalcada de Reis. El Gran Reemplaçament, o la Gran Substitució, és una bajanada populista que manipula informes de l’ONU sobre l’envelliment de la població europea i que, amb l’ajuda d’algun escriptor francès que s’hi ha recreat, ha escampat entre els moviments ultradretans i xenòfobs la idea que els immigrants han orquestrat un pla secret destinat a fornir la nostra societat aprofitant la baixa natalitat fins a deixar – nos a nosaltres en la més absoluta irrellevància. D’entrada, per empassar – nos una idea tan conspiranoica, cal fer números: per substituir – nos seria indispensable que els naixements de la població autòctona es reduïssin dràsticament a zero, que les famílies immigrants parissin cadascuna de quatre fills per amunt i esperar que passessin uns quants anys i algunes generacions fins que la colossal substitució fos numèricament factible. Mentrestant, però, n’hi ha que ja en fan prou amb el titular per aixecar malfiances i contagiar pors. Això entre els que estan disposats a malfiar – se i a tenir por, és clar. N’acabem de tenir un exemple lamentable amb les crítiques a l’aparició de la diversitat entre els nens de Sant Ildefons que assagen per al sorteig de Nadal. Mira que aquest xou anual de bombos i boletes és criticable des de molts vessants, el principal l’exposició de menors en tasques que haurien de ser encomanades als adults i remunerades com cal. Però les xarxes –aquest món paral·lel i massa brutesc del qual, si ho proves, en pots prescindir– han preferit acarnissar – se amb una imatge que, segons els conspiranoics, és la constatació de la teoria de la substitució. Passa també amb les mesquites, quina mania a mirar – les de reüll, per cada una que se n’obre no es tanca pas cap catedral ni s’enderroca cap església. Mentre l’Estat sigui laic i procuri per a tots, que cadascú resi a qui vulgui i esperi els miracles que pugui. Un amic de la meva professió comentava que l’antiga llista de contactes polítics li ha quedat envellida. Ara el contacte més preuat que té és el d’un lampista, això sí que és un tresor avui en dia. El lampista és un noi colombià que va substituir el de tota la vida quan es va jubilar. I entre el colombià i el no – res elèctric ningú ho dubtaria ni un populista segon.