Els migrants no són simples estadístiques, són humans! No es poden tractar com xifres per al càlcul del PIB o en un recompte com el de la població de senglars. Per molt que ho digui Trump o que ho arribés a pensar vostè, lector, que probament no conec. Quan reduïm les seves vides a números, perdem de vista les seves històries, els seus somnis i les seves dificultats. Mai oblidaré la lectura de Mira’m als ulls, de l’analista de dades catalana Míriam Hatibi. El títol del llibre ja és una proposta. Molts dels que alguns etiqueten com “de fora” ja són legalment ciutadans catalans i europeus. Com jo, exactament igual que jo. Parlen les nostres llengües, tiren endavant el país en feines de tota mena, i no hi ha dret que se’ls discrimini. Cap. Ras i curt: (1) tots –en algun moment de la nostra genealogia– hem estat fills de migrants i (2) m’encanta acceptar que “el cor de l’immigrant batega al ritme de dos tambors ben diferents: un del vell país i l’altre del país nou”, atribuït a Edwidge Danticat. No podem desarrelar ningú que vulgui viure entre els que hi vam arribar abans.

Pretendre que la migració és “dels altres” és oblidar el nostre propi passat; etiquetar les persones com a “objectes” d’ús polític és miserable. No només em sembla immoral –en sentit kantià– sinó que hauria de ser il·legal, una línia vermella. Siguem valents, i coherents: no odiem. Pensem que, rere cada dada, hi pot haver una persona, un altre jo, no són “ítems”.