D’alguna manera, la Marxa Verda que 350.000 marroquins van iniciar el 1975 per ocupar el Sàhara Occidental ha arribat a la fase final aquest 2025 a Nova York. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides, allotjat a la ciutat estatunidenca, va aprovar a l’octubre una resolució – la 2797– que valida la proposta del Marroc per convertir el territori sahrauí en una autonomia sota sobirania marroquina. La resolució suposa el màxim suport mai expressat per l’ONU cap a les ambicions expansionistes del Marroc sobre el Sàhara Occidental.

Abans de la votació, que no va tenir cap vot en contra, altres abandonaments anteriors han afegit claus al taüt de l’autodeterminació sahrauí. Un dels més rellevants és el de la primera administració de Donald Trump, que el 2020 va reconèixer el control de Rabat sobre el Sàhara Occidental a canvi que el Marroc s’unís als Acords d’Abraham i establís relacions oficials amb Israel.

L’altre abandonament destacat és el de l’Estat espanyol, que el 2022, liderat pel president Pedro Sánchez, va prendre partit a favor de la proposta d’autonomia marroquina. La decisió trencava amb una política de dècades en què Madrid s’havia mantingut neutral, ignorant les seves obligacions com a potència que havia colonitzat el territori.

El gir espanyol va ser part d’una tendència global a rebuf dels EUA. Gairebé 40 països –incloent – hi França– han donat suport a l’extensió de la sobirania marroquina i han enterrat així el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur.

Al Marroc, la Marxa Verda es recorda com un esdeveniment festiu i patriòtic. Al Sàhara Occidental, com un trauma que va donar pas a l’oblit i el patiment. El 6 de novembre del 1975, el rei marroquí Hassan II, pare de l’actual monarca Mohamed VI, va maniobrar per evitar que el seu país quedés envoltat entre Algèria i un hipotètic Sàhara Occidental independent aliat de l’algerià. Rabat va aprofitar que l’Estat espanyol es trobava en un moment particular, amb el dictador Francisco Franco greument debilitat –moriria dues setmanes després– i la idea de la descolonització del territori africà present entre les autoritats espanyoles.

La Marxa va ser una gran operació logística que va aplegar, desplaçar i alimentar centenars de milers de marroquins. El moviment va sortir des de la ciutat de Tarfaya, al Marroc. Des d’allà, amb la presència de forces militars regulars i de paisà, va avançar fins a travessar la frontera cap al Sàhara Occidental, on van forçar la sortida de les autoritats colonials espanyoles.

Joan Carles, l’aleshores príncep espanyol, va viatjar com a cap d’estat a Al – Aaiun –capital sobre el paper del Sàhara Occidental– i va prometre que els “drets legítims” dels sahrauís serien respectats. D’això fa avui 50 anys de violenta ocupació militar marroquina, mentre la població local continua amb el seu procés de descolonització estancat. Bona part dels sahrauís esperen la resolució del conflicte des de l’exili, incloent – hi els campaments de desplaçats a Tindouf, al sud d’Algèria, on viuen més de 170.000 refugiats en condicions precàries.

El conflicte entre el Marroc i el Front Polisario, que és el moviment polític i armat que representa els sahrauís i que lluita per a l’autodeterminació del Sàhara Occidental, semblava apropar – se a una solució pactada el 1991. Una resolució de l’ONU va establir un alto el foc i va fer una crida a la convocatòria d’un referèndum perquè els sahrauís decidissin el seu destí. La resolució també va crear la Missió de l’ONU per al referèndum al Sàhara Occidental (Minurso), adjudicant – li la responsabilitat de supervisar la treva, verificar la reducció de tropes marroquines sobre el territori i organitzar la consulta.