En una decisió que en si mateixa certifica una traïció als seus principis humanistes fundacionals, la Unió Europea ha arribat a un acord per actualitzar la seva política migratòria que, perfectament, podria haver estat redactat i rubricat per algú del tarannà de Giorgia Meloni o Viktor Orbán. I és que, davant un debat d’una enorme complexitat i que presenta múltiples arestes com és el de la gestió de la immigració, la UE ha optat per tirar pel camí del mig i ha adoptat com a propis alguns dels postulats més genuïns de les ideologies populistes i xenòfobes que tanta prèdica semblen tenir en les enquestes, com ara aquells que propugnen que, davant l’arribada de nouvinguts que no tenen possibilitat de veure reconeguda la seva sol·licitud d’asil, s’ha d’optar per grans estratègies de deportació a tercers països fora dels límits comunitaris. A banda dels dubtes jurídics que suscita la iniciativa en aspectes com, per exemple, la tria d’aquests països dits “segurs” que passaran a rebre aquests immigrants foragitats –i amb els quals ja no hauran de tenir cap vincle familiar, residència o simplement de pas–, la decisió de recloure’ls en camps d’internament és reprovable des de múltiples punts de vista, començant per un de moral. Per reblar el clau, i per certificar un enduriment de la seva política en aquesta matèria, els 27 països de la Unió també han acordat un paquet de mesures punitives, que inclouen des de la retirada d’ajuts fins a penes de presó, per a tots aquells que no col·laborin en aquests plans de deportació en tota regla. Que l’oposició a aquesta política s’hagi circumscrit únicament a l’Estat espanyol, França i Portugal és la certificació definitiva que el viratge ideològic d’Europa cap a la dreta o l’extrema dreta és ja més que un fet.

Aquest context, però, no hauria de ser l’excusa, o la coartada, perquè Europa i les seves institucions entomin d’una vegada un debat seriós, i valent, sobre la gestió de la immigració, superant ja d’un cop dogmes i estereotips resclosits, i que posi en el centre de la discussió la necessitat d’actualitzar o redefinir un estat del benestar que ha de poder acollir i integrar com cal tots aquells que hi tenen tot el dret.