Els països de la Unió Europea van acordar ahir de reduir les quotes del mecanisme de solidaritat previst en el Pacte Europeu de Migració i Asil, que permet que els Estats amb més pressió migratòria

–entre els quals, Espanya– puguin ressituar part dels nouvinguts de manera irregular en altres Estats membres o reclamar suport financer dels seus socis comunitaris. Alhora, la intensa reunió dels ministres de l’Interior dels Vint – i – set va confirmar el gir antimigratori al Vell Continent després d’avalar algunes de les mesures més dures proposades per la Comissió Europea, començant pel marc legal per crear centres de deportació de migrants en països extracomunitaris, com ha fet la italiana Giorgia Meloni a Albània.

La proposta inicial de Brussel·les era permetre que, a partir del juny del 2026, es ressituessin uns 30.000 migrants cada any d’ Espanya, Itàlia, Grècia i Xipre i que la dimensió dels possibles ajuts a aquests quatre països fos de 600 milions d’euros. Però aquesta xifra era considerada massa alta per a gran part dels Estats membres, acostumats a treure les ungles en un dels temes que més asprors genera dins del bloc comunitari.

Després d’una llarga discussió, els ministres de l’Interior de la UE van acceptar la solució intermèdia de 21.000 migrants per ressituar – se o 420 milions de contribucions financeres. El Consell de la Unió Europea ha precisat que aquesta reducció té en compte que el pacte d’asil no es començarà a implementar fins al 12 de juny del 2026, i per tant les reubicacions no arrencaran fins aleshores.

És un tema “especialment sensible”, resumeixen fonts diplomàtiques europees. Algunes capitals reclamaven de reduir a la meitat –15.000 migrants i 300 milions– el llindar anual del mecanisme de solidaritat, una mica inassumible per a Espanya, que demanava de mantenir les xifres inicials. La proposta que al final ha prosperat ha estat la de la presidència danesa, un dels països que, malgrat tenir un govern socialdemòcrata, és un dels que més mà dura reclama amb la migració.

El nou Pacte Europeu de Migració i Asil, aprovat pel Parlament Europeu el 2024, estableix que Europa haurà de repartir les responsabilitats en matèria d’asil a tot el bloc, perquè no siguin només els Estats en primera línia els qui se n’hagin de fer responsables. El sistema en teoria hauria de funcionar mitjançant reubicacions, contribucions financeres o un suport operatiu a aquests estats membres.

Les xifres finals, tot i això, són irrisòries, comparades amb el total d’arribades. Segons les dades de l’ Organització Internacional per a les Migracions ( OIM), aquest 2025 només a Espanya han arribat més de 33.000 migrants. Els altres països amb dret a activar aquest mecanisme de solidaritat pel fet d’estar “sota pressió mi­gratòria” són Itàlia (més de 63.000 arribades), Grècia (més de 42.000) i Xipre (més de 2.000).

“El contingent de solidaritat no pot convertir – se en un regateig

de xifres”, va criticar el ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande – Marlaska. Aquestes quotes són només per al 2026, i l’any que ve les negociacions haurien de començar de nou en la xifra de 30.000 migrants.

El total de 21.000 reubicacions ni tan sols pot ser la xifra real, ja que la majoria dels països prefereixen ajuts financers abans d’acceptar nous sol·licitants d’asil dins de les seves fronteres. A més, el mecanisme de solidaritat ha de ser repartit entre els quatre països considerats sota pressió migratòria. És a dir, que Espanya haurà de negociar amb Itàlia, Grècia i Xipre sota la coordinació d’un representant de la Comissió Europea per decidir la configuració final tant del fons comú d’ajuts financers com de les quotes de migrants ressituats.

La reunió de ministres de l’Interior també va evidenciar les noves majories més conservadores que han normalitzat el puny de ferro contra l’acolliment, tant al Parlament Europeu com als Estats membres. Tot i que encara falta la llum verda del Parlament Europeu, els països comunitaris van aprovar, malgrat l’oposició d’Espanya, les propostes de la Comissió Europea per accelerar les deportacions, incloent – hi la possibilitat d’expulsar un migrant a un tercer país considerat segur malgrat que no hi hagi cap vincle entre aquesta persona i aquest territori.

Els Vint – i – set donen el vistiplau a la creació de centres de deportació fora del territori comunitari, sempre que s’arribi a un acord amb un tercer país que “respecta les normes internacionals sobre drets humans i els principis del dret internacional”. A més, també van acordar la primera llista de països d’origen considerats “segurs”, que a més del Marroc i Colòmbia, inclou Bangladesh, Egipte, Índia, Kosovo i Tunísia, així com en principi també els països candidats a l’adhesió.