Espanya va abandonar, ara fa 50 anys, el Sàhara Occidental i va propiciar la Marxa Verda del Marroc sobre aquesta colònia espanyola que l’ONU reconeix com un territori amb dret d’autodeterminació. La realitat, però, com passa amb tants altres casos, és que la llei internacional no es compleix i el Marroc s’ha fet amo del Sàhara Occidental i ha empès el poble sahrauí a malviure, des de fa dècades, als camps de refugiats de Tindouf (Algèria). Durant molts anys, gran part de la comunitat internacional –i, especialment, Catalunya– s’ha bolcat a ajudar els sahrauís a sobreviure gràcies a la cooperació. Els governs mantenien, si més no de forma retòrica, el suport a la llei internacional, mentre Rabat dissenyava un pla d’autonomia per a aquest territori alternatiu al que disposaven les resolucions de l’ONU.

Els darrers anys, els actors rellevants en el conflicte: Espanya (expotència colonial del Sàhara), França i els Estats Units han donat suport al pla del Marroc i el Consell de Seguretat de l’ONU ha advocat per resoldre el conflicte prenent com a base el pla d’autonomia marroquí. En el cas d’Espanya, s’ha posat de manifest la prioritat del govern de Pedro Sánchez de mantenir bones relacions amb el Marroc per por que el veí del sud faci permeables les fronteres de la migració cap al nord i, en el de la Unió Europea, s’ha demostrat que l’únic que el guia són els interessos econòmics. La prova és el recent acord amb Rabat de preferències aranzelàries sobre productes del Sàhara Occidental, malgrat que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictaminat que el Sàhara Occidental és un territori separat i diferent del Regne del Marroc i que qualsevol acord ha de tenir el consentiment del poble sahrauí, representat pel Front Polisario. L’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, que fa i desfà sense tenir en compte la legalitat internacional, ha agreujat la indefensió del poble sahrauí, que cada cop se sent més desemparat i abandonat per la comunitat internacional, que, a diferència del que passa amb altres territoris, ignora, a més, el patiment i la repressió dels quals és víctima.