Fa anys que Europa, que antigament havia estat un referent en els drets i les llibertats, balla al so que marca l’extrema dreta, que a poc a poc està ocupant espais de poder, des d’ajuntaments fins a governs estatals, i que està marcant la política en temes transcendentals com ara la immigració, la seguretat i les polítiques socials. El procés sembla inaturable. Ahir, els estats membres de la Unió Europea van acordar, per una àmplia majoria, avalar l’obertura de camps de deportació d’immigrants fora de les fronteres comunitàries, seguint el model dels que la italiana Giorgia Meloni ha creat sense èxit a Albània. La decisió es va prendre, a més a més, gairebé sense debat, amb unes negociacions que tan sols es van allargar uns minuts, un fet poc habitual tractant – se d’un tema tan controvertit, que acostuma a provocar intensos debats. Una altra mesura acordada ahir va ser la possibilitat d’enviar nouvinguts que es troben de manera irregular a la UE i fins i tot sol·licitants d’asil a països tercers amb els quals no tenen cap mena de vincle personal, ja sigui familiar o d’origen. L’objectiu inconfessable d’aquestes mesures és incrementar el nombre de deportacions i accelerar els procediments. Segons dades de la Comissió Europea, els estats membres només aconsegueixen deportar al voltant d’un 25% dels immigrants als quals s’ha denegat la sol·licitud, ja sigui perquè no s’aconsegueix localitzar – los o perquè els països d’origen no volen acceptar – los. En tots dos casos, només l’Estat espanyol s’hi ha mostrat en contra i les reticències d’alguns països només s’han produït pels dubtes sobre les possibilitats logístiques de poder dur a terme la mesura aprovada.