En un dels pols, tots aquells que consideren la immigració el mannà que resoldrà molts dels nostres problemes. En l’altre, els ocells de mal averany que la criminalitzen i profetitzen un futur apocalíptic amb l’arribada –més o menys massiva– de nouvinguts. En una equidistància relativa, aquells que pensem que la convivència entre autòctons i forans és un matrimoni de conveniència en què els primers acullen i integren (en el millor dels casos) els segons i, alhora, aquests (també en el millor dels casos) suen la cansalada per assolir la prosperitat que la seva terra d’origen els ha negat. Però no ens enganyem: si ja és prou complex (con)viure harmònicament amb un mateix, imaginin fer – ho amb un grup nombrós de persones amb una idiosincràsia ben diferent de la nostra.

Blanquejar les riuades migratòries és tan esbiaixat com estigmatitzar – les. En una societat tan depredadora com la nostra, fins i tot l’altruisme sembla erigir – se com el millor dels egoismes. Cafè per a tothom? Potser sí, però realment estem disposats a rebaixar substancialment la nostra dosi diària?