Artur Cuyás, nascut a Barcelona el 1845, va deixar la carrera de dret per anar als Estats Units a ajudar el seu pare negociant. Allí el noi es va espavilar per fer alhora d’oficinista i de periodista. Col·laborava d’articulista o de corresponsal en premsa americana i espanyola en castellà. Als 29 anys va fundar i dirigir una revista en català, La Llumanera de Nova York. La va distribuir arreu de la diàspora catalana a Amèrica. No era ben bé una publicació de l’exili. Era un periòdic de l’emigració.

Trenta anys després, el 1912, el jove Hipòlit Nadal, nascut al Port de la Selva el 1891, va fugir a l’Argentina per no fer el servei militar a l’Espanya obstinada a perdre un cop més una guerra colonial, la del Rif. A Buenos Aires, el 1916, Nadal va fundar Ressorgiment, la revista més longeva de l’emigració catalana. Va ser una iniciativa reeixida, reconeguda per la Universitat de Girona al fundar la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Periodisme i Revistes en Català. Aquesta càtedra presenta dimecres vinent a la Fundació Valvi, a Girona, el llibre L’exili dels periodistes, que, editat pel professor Lluís Costa, director de la càtedra, aplega les conferències exposades enguany al Port de la Selva en la III Jornada “Periodisme i exili”.

Els exilis més punyents i massius van esdevenir – se primer amb l’esclat de violències del juliol del 1936 i després amb el triomf del cop d’estat franquista el 1939. L’assassinat a l’Arrabassada l’agost del 36 del periodista demòcrata i catalanista Josep Maria Planes va empènyer periodistes, polítics i molta més gent a fugir d’una Catalunya dominada pel pistolerisme de militants o de delinqüents infiltrats a la FAI. Moltes persones amenaçades fugiren a l’estranger amb salconduits expedits per la Generalitat o, campi qui pugui, pels Pirineus. Entre els periodistes de l’exili del 1936 hi havia, a més d’altres, Agustí Calvet Gaziel, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Carles Sentís, Carles Soldevila, Joaquim Ventalló; entre els intel·lectuals, els historiadors Ramon d’Abadal de Vinyals i Martí de Riquer, i entre els polítics, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en el govern de la Generalitat, i Manuel Carrasco Formiguera, catalanista, republicà, líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), assassinat pels franquistes després de ser capturat junt amb la seva família quan anava en vaixell cap a Euskadi enviat en missió especial pel president Companys per tal de protegir – lo de les amenaces que rebia a Catalunya.

Més que exiliats eren fugitius. Ho era Ramon Pei, periodista ignorat fins ara. Nat a Gironella el 1907, va fugir a França quan al seu germà, gerent de l’empresa familiar, el van assassinar uns incontrolats. De França va passar a Sant Sebastià, on s’incorporà al Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. Allà va coincidir amb un amic seu, Martí de Riquer. Van escriure plegats l’himne d’aquell terç de voluntaris catalans a les ordres de Franco. El periodista Pei va perdre la vida a la batalla de l’Ebre. El medievalista De Riquer hi va perdre un braç. Ramon Pei, format en magisteri i dret, col·laborava en diaris com La Nau, L’Opinió, La Publicitat. Sabent anglès, francès i alemany, va esdevenir en el setmanari Mirador el crític de teatre més coneixedor d’obra forana per a l’escena.

El gran exili de gent de lletres el va causar el cop d’estat que Franco va guanyar a costa d’anys de guerra i repressió brutals. Alguns d’ells van escriure llibres durant aquella estada forçada a l’estranger. Ho van fer Amat – Piniella, Cabruja, Calders, C.A. Jordana, Riba, Riera i Llorca, Olwer, Rodoreda, Rovira Virgili, Tísner, Trabal i altres. També es van exiliar polítics moderats fidels a la República durant la guerra: Pau Romeva d’UDC, Rafael Closes d’Acció Catalana, Felip de Solà Cañizares de Dreta Liberal Catalana. Hi ha qui va seguir a l’exili quan era a l’estranger en esclatar la guerra i la revolta. Són els casos de la periodista Irene Polo, l’actriu Margarida Xirgu i l’enginyer Josep Manyé, que es va fer periodista a la BBC amb el pseudònim Jorge Marín. D’altres van conjuminar la vocació intel·lectual amb l’empresarial, com Christian Aguadé, en la fabricació de mobles, i Xavier Benguerel, en la indústria farmacèutica, ambdós a Xile. De tots plegats, el més fecund i qui més va posar en evidència l’estultícia franquista va ser el mestre Pau Casals.