La política ha entrat en una espiral tan delirant i endimoniada, que bona sort a tots aquells que tinguin la gosadia de fer pronòstics inapel·lables sobre cap a on pot evolucionar la setmana entrant. I és que la imprevisibilitat i la volatilitat s’han convertit en factors consubstancials d’un moment, el present, en què la irrupció volcànica de postulats cada cop més polaritzats ha afegit més incertesa a un escenari polític, el nostrat, que un dia va ser batejat com a “oasi”. Doncs bé, si estàvem poc distrets amb les epopeies dels jutges encomanats a salvar la pàtria o les misèries del PSOE, la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha vingut a sobresaltar – nos encara més les migdiades per venir a dir moltes coses, entre les quals la que crida més l’atenció serien els 20 diputats que aconseguiria Aliança Catalana en cas de fer – se eleccions demà mateix.

És obvi que el fet seria d’una gran transcendència, ja que, per dir – ho i ras i curt, provocaria un cisma en el sistema tradicional de partits i tindria un impacte a futur en termes de governabilitat molts difícils de preveure. Però calma. D’entrada perquè és una enquesta, i del CEO, que també l’ha espifiada més d’un cop, i dos, en les seves projeccions i, a més, en aquest panorama tan canviant, s’ha de veure quan som cridats a les urnes i, en aquell moment, possiblement després de les municipals, qui és qui està surfejant l’onada. Per tant, i sense relativitzar el que podria ser tendència, tots plegats ens faríem un favor si ens miréssim el CEO amb calma per adonar – nos que, efectivament, la gestió de la immigració és una qüestió que preocupa i està allà, però que el gran problema social d’aquest país és un: l’habitatge. I és aquí on la política ha de lliurar la seva gran batalla, per demostrar que segueix sent útil per canviar les coses, i desarmar, de pas, aquells que només la veuen com un element instrumental per imposar el seu relat d’odi i por.