Un dia d’agost de bon matí un grup de persones pugem a un petit autobús al centre de Sarajevo per iniciar el viatge a Srebrenica, ciutat que es troba a l’est de Bòsnia, a tocar de la frontera amb Sèrbia, a uns 150 quilòmetres de distància i unes tres hores de camí per les carreteres que travessen la difícil orografia del país. Som quinze estrangers de diversos continents i religions: Catalunya, Estats Units, Itàlia, Austràlia, Regne Unit i el Pakistan. La persona que ens fa de guia és l’Armina, una bosniana d’uns cinquanta anys que va viure la guerra al seu país quan era joveneta, i després d’un temps a l’exterior, va tornar per treballar en diferents oenagés que organitzen la tornada de refugiats als antics territoris devastats per la guerra i també fa de guia turística. En iniciar el viatge, ens pregunta a tots d’on som i ens dona les gràcies per dedicar una part del nostre temps com a turistes a recordar un esdeveniment tràgic que va passar tres dècades enrere al seu país. En dir – li que som catalans, també comenta que a Bòsnia molta gent recorda que va rebre solidaritat de Catalunya, i Sarajevo es va agermanar amb Barcelona.

Si la guerra als Balcans els anys 90 del segle XX va fer caure el mite que a Europa ja no hi hauria més guerres després del 1945, les neteges ètniques que hi van tenir lloc i, en particular, el genocidi de Srebrenica, van recordar forçosament els exterminis organitzats pels nazis cinquanta anys abans. La massacre de Srebrenica, que va succeir en els darrers mesos de la guerra a Bòsnia, va fer decidir finalment les institucions internacionals a actuar, després de tres anys de vacil·lacions i dubtes. La situació de Bòsnia el juliol del 1995 era la següent: bosnians i croats dominaven el centre i el sud del país i alguns enclavaments aïllats a est i oest. A prop de la frontera amb Sèrbia hi havia la ciutat assetjada de Srebrenica de majoria musulmana, que en teoria estava protegida pels cascos blaus. Encara recordo, fa trenta anys, haver vist per televisió un general francès dels cascos blaus adreçant – se a la població dient – los “no us abandonarem”. Era el general Morillon. Després els cascos blaus neerlandesos van prendre el relleu, comandats per un coronel amb poca sang anomenat Karremans. Les forces serbobosnianes, comandades per Ratko Mladic, un autèntic carnisser, van anar estrenyent el cercle de la ciutat, primer dificultant el pas de l’ajuda humanitària i després segrestant 55 cascos blaus sobre els quals van llançar l’amenaça de matar – los. L’ONU i l’OTAN van arronsar – se vergonyosament, i després d’algun bombardeig puntual en el qual van destruir algun tanc serbi, van cancel·lar més atacs, de manera que els serbobosnians van poder prendre la ciutat tranquil·lament. Unes 25.000 persones van intentar refugiar – se al quarter general dels cascos blaus, mentre que unes altres 15.000 començaven una fugida a través dels boscos per intentar arribar a alguna zona segura. Moltes dones i nens van ser transportats en autobusos pels serbis a zones segures, i altres persones van poder fugir per les zones feréstegues, però uns 8.000 homes i nens van ser assassinats a sang freda i enterrats en diferents fosses comunes. Va ser la massacre més important a Europa després de la Segona Guerra Mundial i va ser qualificada de genocidi pels tribunals internacionals.

Srebrenica abans de la guerra tenia uns 40.000 habitants. Quan hi vam passar en autobús era una ciutat fantasma, amb la majoria de cases abandonades i fins i tot una estació d’autobusos que queia a trossos. Ara amb prou feines hi ha 2.000 habitants; els que hi vivien, o bé van fugir o bé van ser assassinats fa tres dècades. Després vam anar al memorial i al cementiri on es ret homenatge a les víctimes. El nom oficial és Centre Memorial Srebrenica – Potocari, i es troba a l’antic quarter dels cascos blaus, de grans dimensions perquè era una antiga fàbrica de bateries. Allà s’hi explica la història del genocidi, els fets detallats, i hi ha un gran mapa de la zona on s’hi poden veure les rutes que van fer els que fugien dels serbobosnians. En els darrers anys s’està fent una recerca per saber el nom de tots, localitzar totes les fosses comunes, identificar els cadàvers i a l’exterior s’hi ha construït un cementiri amb uns immensos plafons amb els noms dels morts. En l’exposició hi ha objectes personals dels assassinats com sabates, roba o documents. Recordo veure exposat el carnet d’un estudiant d’enginyeria mecànica de la Universitat de Sarajevo que van trobar a la butxaca del seu cadàver. També hi ha una paret immensa amb uns 800 retrats dels morts, que malgrat la impressió que fa, només suposa un 10% dels que van ser massacrats.

Vam estar parlant amb l’Aziz, un dels arqueòlegs que busca el rastre dels ciutadans que van fugir a través del bosc. Ens va explicar que alguns van estar – hi amagats durant mesos, i hi ha casos de persones que van aparèixer quan la guerra ja feia temps que s’havia acabat. Alguns van tornar a la civilització el mes de maig del 1996, amb els acords de Dayton signats des del novembre del 1995, en total deu mesos amagats en zona boscosa. Els especialistes busquen antics campaments de fugitius a les zones muntanyoses per poder recuperar objectes personals, cadàvers i poder així anar reconstruint la història d’aquest tràgic període i perquè no acabi a la paperera de la història. Cada any, des de fa temps, van sorgint noves fosses comunes. De moment ja hi ha identificats uns 7.000 cadàvers dels 8.000 morts que es calcula que hi va haver aquells dies.

Després de visitar el memorial i el cementiri vam anar a casa d’una família bosniana que va aconseguir fugir i després de la guerra va tornar. Una ONG que recull donacions de tot el món es va encarregar de finançar – los la reconstrucció de la casa. Ens van oferir unes begudes al seu jardí. És un cas poc habitual, ja que Srebrenica ha quedat a la zona de la Republika Srpska, de majoria sèrbia, que no oblidem que van ser els agressors i que, a més a més, neguen el genocidi. Els bosnians, que són musulmans, no estan gaire motivats per tornar a una zona de majoria adversa. La nostra guia, l’Armina, ens comentava que hi ha més d’un milió de bosnians que van exiliar – se durant la guerra i ara ja han refet la seva vida en un altre país, per tant és difícil que tornin.

Cada any, ens expliquen, el dia 9 de juliol hi ha una marxa per la pau que recorre part del camí que van fer els que fugien per recordar el genocidi. També cal dir que els serbis també tenen els seus llocs de memòria en honor als seus morts, perquè a Bòsnia la guerra és relatada de forma diversa en funció de qui te l’expliqui. Els màxims responsables de la matança van ser el general Mladic i el psiquiatre psicòpata Radovan Karadzic, que van estar en cerca i captura durant anys. Tots dos estaven amagats a Sèrbia. Mladic va ser detingut l’any 2011 en un poble al nord de Sèrbia, va ser extradit a La Haia, on el Tribunal Penal Internacional el va condemnar a cadena perpètua per crims contra la humanitat. Karadzic també va ser difícil de trobar: vivia a Belgrad, i havia canviat d’aspecte: duia una llarga barba i unes ulleres gruixudes que el feien irreconeixible i es feia passar per un expert en medicina alternativa i teràpies naturals. Detingut el 2008, també el van extradir a La Haia i, com Mladic, també va ser condemnat a cadena perpètua pels mateixos càrrecs. Tots dos encara són vius, tenen més de vuitanta anys, i compleixen condemna en presons diferents.