La situació de les finances públiques a França s’ha deteriorat seriosament, principalment per les pensions. França és històricament més ric que nosaltres i ens porta 30 anys d’avantatge en l’entrada d’immigració massiva que havia de salvar les pensions. Per a sorpresa de ningú, afegir beneficiaris a un esquema piramidal tira el problema endavant però te’l torna multiplicat. El dèficit francès s’enfila al 5,8% del PIB anual i la pila de deute ja fa temps que ha superat el 100%. En aquest context és imperatiu reformar però França es troba que cap col·lectiu vol ser el primer.

Aquesta setmana per exemple, el legislatiu ha tombat una proposta que volia reduir el reemborsament dels tractament balnearis als jubilats que arriba al 90% del cost. És alarmant que en una situació de crisi la gent defensi privilegis més aviat superflus com si fossin temes de vida o mort. No per res era un filòsof francès qui deia que l’infern eren els altres.

Aquí la situació requereix sacrificis però tothom procura per ell mateix. Les dretes volen desmuntar les pensions però per no pagar pels altres, per la mateixa mecànica retallar l’escola concertada ja no els sembla tan bé. Les esquerres volen fer sacrificis rituals amb el que anomenen “rics” però no paren de crear observatoris i xarxes clientelars. Falta generositat i sentit de país per totes bandes. Una bona pràctica per a tots els reformistes de la cosa aliena seria no formular cap proposta sense abans dir quin sacrifici faran ells personalment.

El model econòmic no funciona i ens ha fet més pobres. Hem escollit polítics que segueixen un model dels anys seixanta d’expandir en quantitat en activitats de poc valor afegit. Les conseqüències comencen a arribar i no estem preparats mentalment per afrontar – les.