La Libertad Castro López anota en la segona quartilla, abans de signar amb el seu nom –escrit segurament amb un pols que s’esmerça per no tremolar i en surt una cal·ligrafia balladora–, la mida de la faixa, que és de 95 de cintura, unes sabates del número 36, roba interior, dues mudes, combinació i pantalons i una bata. Escrita el 25 de març del 1940, recorda, a l’inici del text, que ha passat molt de temps i que la situació de pobresa s’allarga i que, mancades de llibertat per treballar i comprar – se el necessari, es veuen empeses a demanar aquestes peces de roba que precisen i donen, al destinatari, la Comissió d’Ajuda als Refugiats, “les gràcies anticipades”. Signa la carta en singular però és una petició en plural. Refugiada al camp de Rieucros, parla en nom de les seves companyes de barraca, la número cinc: necessiten roba, la més íntima però també la que els ha de permetre aguantar una primavera que, al camp d’internament situat en un turó boscós de l’Arieja, és molt freda. La Libertad escriu reclamant dignitat, la que no van perdre, com a republicans espanyols travessant els Pirineus, el 1939.

Refugiades al camp d’Argelers, a la secció de les dones, la Matilde Escuder , amb una filla de tres anys i mig, escriu, el 29 de desembre del 1939, fent una petició col·lectiva de llet i aliments bàsics per a la resta de mares de la barraca 571, ja que el menjar escasseja: Nicolasa Pallarès amb dos infants de 2 i 7 anys; Dámasa Giménez, amb dos fills de 12 i 8; Socorro Fuentes, amb dues criatures de 12 i 9; Josefa Vinola, amb un fill de 13 anys. A més, Nicolasa té a càrrec tres nebodes de 12, 10 i 8 anys. La carta va dirigida a les “senyores” de la “comissió d’ajuda als nens espanyols” i en tot moment usa un to de genuflexió, demanant “mil perdons per endavant” per si la carta és inoportuna, molesta: “No quisieramos hasernos molestas con esta, mucho les agradeseríamos, el que pudieran atendernos si esta en su poder el haserlo, y deseando que Dios les conserbe muchos años”, escriu la Matilde Escuder en un dels paràgrafs. És el to humil, com qui no gosa demanar el que li pertoca, amb lletra rudimentària de qui van treure d’escola massa d’hora.

Són les veus de les dones exiliades del 1939, els relats de les quals s’han perdut a la sorra d’Argelers o a la neu de l’Arieja. Les seves missives visibilitzen l’exili en femení però sobretot es pren consciència de nou de l’abast del drama humanitari de l’exili republicà. Són vides que la història havia oblidat en els llibres però que, conservades en els arxius, per un cop de sort, es fan visibles i treuen el cap de les caixes que hi ha a l’ Arxiu Nacional francès situat a Pierrefitte – sur – Seine, un matí d’octubre del 2018. Aquell dia, la lingüista Marta López Izquierdo i la historiadora Mercedes Yusta, amb la voluntat que els seus estudiants de tercer any d’estudis hispànics de la Universitat París 8 Saint – Denis, una universitat de la banlieue parisenca i per tant amb un alumnat molt divers socialment i geogràficament, es familiaritzessin amb l’ús de les bases documentals, treballant amb un corpus de l’arxiu, per posar en marxa un projecte que combinés la lingüística i la història, van visitar els arxius aprofitant que la seu de l’arxiu francès és davant del campus universitari. La conservadora de l’arxiu francès, Violaine Challéat – Fonk, sabent que les investigadores volien treballar sobre un fons d’arxiu vinculat amb l’exili republicà espanyol a França, va treure nou caixes del conegut entre els acadèmics, recercadors i historiadors com a “Fons de Moscou”. Es tracta de la documentació requisada pels nazis a França el 1940 i recuperada per l’Exèrcit Roig al final de la Segona Guerra Mundial. Amb la desclassificació dels arxius amb la dissolució de la Unió Soviètica, el 1994 van ser localitzats per historiadors i restituïts als arxius francesos pel seu estudi a partir del 2002. En aquelles caixes que la conservadora de Pierrefitte havia donat com a material per al treball pedagògic proposat, hi havia més de 2.300 cartes enviades la seva majoria per dones des dels camps d’internament francesos entre el febrer del 1939 i l’estiu del 1940. Separades dels marits, enviats a altres camps, o vídues de guerra, van escriure missives dirigides a la Caeerf (Commission d’Aide aux Enfants Espagnols Réfugiés en France), una de les entitats que va teixir una xarxa de solidaritat per aquells refugiats incòmodes i que França tenia entre filats.

Creada el 18 de febrer del 1939, la Caeerf tenia tres objectius principals. D’una banda, recollir tota la informació relativa a les necessitats de les dones i els nens; d’una altra banda, coordinar – se amb la resta d’organitzacions, i, per acabar, supervisar la distribució equitativa d’ajuda entre els diferents centres de refugiats. La seu central era a París, al número 102 de la Rue de l’Université, al districte 7 de París, i la presidenta era la feminista i infermera francesa Germaine Malaterre – Sellier, mentre que la secretària general era Renée de Monbrison, la qual en les seves memòries recorda el tancament de les oficines de la Caeerf el maig del 1940 davant la imminent ocupació nazi de França: “Malauradament, quan els alemanys van arribar a París, la meva oficina va ser presa i saquejada; es van emportar tots els documents. No em queda res per trobar a aquestes meravelloses dones, noms i direccions dels membres del meu equip. No vaig ser l’únic testimoni de l’horror d’aquests camps de refugiats, que són la vergonya de França, com reconeixen els historiadors, ara.”

“Són cartes que parlen del fred, de la por, de la misèria… però també, en alguns casos, d’una llarga història de lluita i resistència, de l’orgull d’haver defensat idees de democràcia i llibertat i de la voluntat de sobreviure”, destaquen Mercedes Yusta Rodrigo i Marta López Izquierdo en el llibre Nuestros humildes renglones: cartas del exilio republicano español en Francia (1939 – 1940) –Institución Fernando el Católico, 2023–, en el qual es recull una selecció de la correspondència de la Caeerf. Les investigadores en l’estudi de les missives en recalquen el to modest a l’hora de fer les peticions, d’aquí el títol escollit per a la publicació acadèmica. En aquest sentit, la correspondència, a banda de donar testimoni del drama humanitari, és també un patrimoni lingüístic pel seu estudi. Amb les cartes també s’enviaven dibuixos de plantes de peu infantils incloses en la petició de calçat i dibuixos realitzats pels infants al camp com a agraïment a la senyora de la comissió per l’ajuda rebuda.