Fa vint – i – cinc anys, la Fundació Sergi va rebre l’encàrrec del Consell Comarcal de la Selva d’ajudar a redactar, de manera participada, el Pla Comarcal d’Integració dels Immigrants. Després de l’onada migratòria dels anys 1950 – 1975, no havien arribat tantes persones a Catalunya. Aquesta vegada ja no provenien d’altres zones de l’Estat, sinó principalment de països del sud. Les causes d’aquell moviment eren evidents i, encara avui, el món les continua patint.

Aquesta nova realitat va suposar un repte social i polític. La Fundació ja ho havia anticipat i, des del 1990, organitzava una escola d’estiu sobre interculturalitat per donar eines als professionals dels àmbits educatiu, social i sanitari. El pla, vigent fins al 2004, va implicar responsables polítics, tècnics i entitats socials amb un objectiu comú: facilitar la plena incorporació de les persones immigrades a la vida comunitària.

Va ser una inversió de diners i temps que, malauradament, no va poder – se distribuir equitativament per tota la comarca. Aquest és un mal endèmic, fruit de la manca de reconeixement que pateixen totes les polítiques socials. Massa sovint es fan polítiques reactives i no de planificació i prevenció. El pla volia organitzar l’acollida, fomentar la convivència intercultural i donar suport a la comunitat educativa, així com facilitar l’accés al treball i a l’habitatge. Després de la diagnosi, els municipis havien d’assumir i consolidar aquestes polítiques, però, com sovint passa, a cada bugada es va perdre un llençol.

Han passat vint – i – cinc anys i en alguns municipis de la Selva s’ha oblidat el treball fet i els compromisos contrets. Una inversió col·lectiva de temps i diners públics que sembla llençada, retornant – nos encara més enrere que la casella de sortida. Avui, el primer pas d’acollida –el padró– sovint no es fa segons la normativa ni respectant els principis més bàsics de l’humanisme i els drets humans. Les orientacions i la llei d’acollida del 2010 semblen haver – se esvaït. L’excusa de la manca de finançament no sempre és creïble. El resultat és condemnar part de la població a ser ciutadans de segona i generar desafecció envers la societat que els hauria d’acollir.

Vint – i – cinc anys, una generació sencera, no han estat suficients per aprendre la lliçó. S’han malbaratat recursos europeus, estatals i catalans sense consolidar un sistema d’acollida digne. No ha faltat temps, sinó voluntat política i gestió compromesa.

En vista d’aquesta situació, una majoria de partits (PSC, ERC, Comuns i CUP) van signar abans de l’estiu el pacte pel padró a Catalunya, impulsat per la Xarxa d’Entitats pel Padró i més de 200 entitats socials. El pacte denuncia la greu vulneració del dret a empadronar – se que afecta la ciutadania immigrada. Des d’ECAS i la Coordinadora d’ONG Solidàries ja fa anys que s’adverteix d’aquesta exclusió en diversos municipis. Negar l’accés al padró –un simple tràmit administratiu– és una pràctica abusiva que fomenta la segregació i l’exclusió social.

El padró és molt més que un registre: és el primer pas per reconèixer les persones que viuen en un municipi. És una obligació legal i institucional, però sobretot una qüestió d’humanitat. El dret al padró no pot dependre del codi postal ni de la voluntat d’un ajuntament. No podem permetre que se n’impedeixi l’accés ignorant la normativa. Ens ha de remoure la consciència que hi hagi institucions que no garanteixin els drets de tota la ciutadania.

Quan els discursos d’odi i la xenofòbia creixen, cal recordar – ne les causes: pobresa, manca d’habitatge i insuficiència de polítiques que redueixin les desigualtats. En temps de desesperança és fàcil culpar el més feble: les persones nouvingudes. Si això passa, haurem oblidat els drets humans i arraconat la democràcia. Haurem deixat que ens governin polítics que no ens mereixem com a societat.