Acomplexat. Francisco Franco Bahamonde mai no va superar el trencament familiar. Va ignorar per sempre més el seu pare en refer aquest la seva vida sentimental establint – se a Madrid. Alhora va potenciar el desdeny dels seus germans vers el seu progenitor. Literàriament, i amb pseudònim, de ficció va construir una família inexistent. El reflex del que mai no va tenir i saber entendre. Va ser tan greu el rebuig al seu pare que ell, veritable amo de l’Estat i que havia tingut tant poder com els més grans reis castellans quan la conquesta i explotació econòmica de l’imperi colonial, no va acudir ni tan sols al seu enterrament.

Frustrat. El somni dels infants de família o nucli social militar al Ferrol, Galícia, era fer carrera professional a l’armada. La pèrdua, amb fracàs vergonyant, de les restes de l’imperi colonial a Cuba, Puerto Rico i les Filipines, va obligar a reduir l’accés a la marina. No hi havia res a protegir més enllà de les costes estatals. Franco en faria motiu central de la seva animadversió vers el món modern, el que no l’havia deixat ser oficial de l’armada, el que creia que havia posat fi al que quedava de l’imperi, un desig fora de lloc i de temps que recuperaria en forma de propaganda nostàlgica en la Guerra Civil i la postguerra durant el període totalitari, és a dir, durant la II Guerra Mundial, quan creia en la victòria i participava militarment amb el III Reich del nazi Hitler i el seu aliat, el feixista Mussolini.

Afortunat. Franco va fer una mediocre carrera militar, va obtenir el grau d’oficial en la part mitjana – baixa de la seva promoció. El seu valor i sort en la guerra del Marroc –una ferida de guerra greu el va dur a ascendir per mèrits de guerra– i una vida allunyada de cantines i prostíbuls el van dur a formar part del comandament de la legió espanyola (Tercio de Extranjeros), fundada recentment per un general histriònic mig dement, Millán Astray. En faria un ús implacable, a l’Àfrica, en la Revolució d’Astúries el 1934 i sense pietat de cap mena durant la Guerra Civil.

Cruel. Va ser metòdic, fred i calculador davant la mort dels adversaris o enemics. D’afusellar un legionari per la queixa per la qualitat del menjar, a fer seu el lema del general Mola d’aplicar el terror en la revolta militar del 18 de juliol del 1936. Signava l’enterado, és a dir, l’execució d’un condemnat a mort, mentre esmorzava. Des de l’inici de la carrera militar fins al final de la dictadura franquista, mai va deixar de matar. És responsable de la mort de centenars de milers de persones. En molts centres d’estudis universitaris del món, es posa el règim franquista com a exemple ferotge de repressió continuada i persistent durant dècades.

Venjatiu. Maliciós, prudent i sanguinari de manera extrema, no es lliurava a ningú. Va permetre afusellar el seu cosí germà Ramón, d’infància íntima, per no haver – se afegit a la insurrecció militar. No va perdonar l’informe Picasso (1922) sobre la corrupció general escandalosa de l’exèrcit d’Àfrica (militars que no hi eren, falsificació de nòmines, venda d’armes als insurrectes magrebins, abusos sexuals i violència gratuïta, etc.), entre els signants de l’informe hi havia el general Batet, que va ser lleial a la República en esclatar la guerra. Tot un conjunt de raons que expliquen la seva execució, sense oblidar que mai va oblidar no haver entrat a sang i foc a la Generalitat el 6 d’octubre de 1934 com li exigia Franco des de la direcció del dispositiu militar repressor. El segrest i assassinat del president de la Generalitat Lluís Companys, un crim d’estat, respon a un venjatiu espanyolisme nacionalista feixista. La seva idea era l’extermini de tot enemic.

Antiquat. No va ser un bon militar. La direcció militar de la guerra va ser pretèrita i vetusta. Es basà en la superioritat militar i la major potència de foc, això és l’exèrcit d’Àfrica, l’ajut material en homes i armes de feixistes i nazis i, cal dir – ho, el Comitè de No Intervenció, impulsat per la Gran Bretanya i França, que van fer mans i mànigues per evitar la defensa legítima del govern republicà. Malgrat aquesta evident superioritat, tant els estrategs militars italians com alemanys van posar el crit al cel per la seva erràtica direcció de la guerra.

Corrupte. Ángel Viñas, prestigiós historiador i economista, conclou que Franco acumulava al voltant de 34.302.855,27 pessetes el 31 d’agost del 1940, equivalents a uns 388 milions d’euros actuals. No solament va permetre la corrupció extrema a tot el seu entorn des de primera hora, sinó que ell va ser dels més deshonestos, tot sigui dit, ignorat per la major part de la població espanyola de l’època.