Fa cinquanta anys que el dictador Francisco Franco moria deixant – ho tot “lligat i ben lligat”, és a dir, amb la feina feta. No només va passar el relleu de guardià de la unitat d’Espanya a un monarca, sinó que es va encarregar bé prou d’enquistar el seu llegat en els pilars de l’Estat, arrelant amb força a la magistratura, l’alt funcionariat i les forces de l’ordre, entre d’altres. Que el franquisme està ben viu es veu fent un cop d’ull als titulars del dia. El govern espanyol, amb tan sols unes quantes dècades de retard, anuncia que crearà un catàleg de vestigis franquistes –es calcula que n’hi ha uns 4.000 que s’haurien de retirar–, i es mourà per fer tancar quatre fundacions franquistes i falangistes. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, al seu torn, se sent interpel·lat i surt a criticar la mesura perquè opina que “les lleis de memòria històrica i democràtica generen polarització”.

Que quedin tants símbols franquistes empudegant els carrers, tants milers de represaliats enterrats en cunetes i fosses comunes sense haver rebut justícia ni reparació, que els responsables dels assassinats, tortures i altres atrocitats emparades pel règim hagin quedat impunes i que, a sobre, l’Església consideri que la defensa de la democràcia polaritza és de debò preocupant. Però encara ho és més que els ideals de l’autoritarisme reaccionari que van bastir la dictadura, mig segle després de la mort del Generalísimo, estiguin més en auge que mai.

En un context global d’ofensiva reaccionària en què l’extrema dreta assoleix cada dia més poder econòmic, polític i cultural, el franquisme, afavorit pel pas del temps, que dificulta i difumina el record –sobretot si no s’ha fet prou feina en matèria de memòria històrica– es prepara per viure el seu moment més pop. Fins no fa gaire, el franquisme s’associava a senyors amb bigotet retallat i tuf de naftalina que enyoraven l’època en què tot era pau, pantans i decòrum, senyores enjoiades amb abrics de pell que remugaven del servei i militars que vivien amb desassossec la coïssor que els produïa la cotilla democràtica.

Vox, la primera formació política espanyola amb pes parlamentari que ha reivindicat sense embuts el franquisme, ha estat, de facto, en bona mesura això: un partit de senyorets amb fachaleco que consideraven que els conservadors del PP no eren prou durs contra els independentistes, les feministes i els immigrants. A mesura que la formació s’engreixava, però, les diferents ànimes de Vox han anat prenent forma, com també les sagnants batalles internes. Hi conviuen des de falangistes nacionalpopulistes i proteccionistes, més afins a Marine Le Pen, a ultraliberals enamorats de Javier Milei que si poguessin legalitzarien l’esclavitud.

D’una de les darreres batalles n’ha sortit un perdedor, l’histriònic Javier Ortega Smith, sovint indistingible del seu personatge de Polònia, que va fugir nedant del penyal de Gibraltar després de desplegar – hi una rojigualda gegant mentre cridava “Viva España!”, i un guanyador: un jove i fins fa poc desconegut Carlos Hernández Quero, ara portaveu adjunt de Vox al Congrés dels Diputats. Quero, nascut el 1990, és historiador, porta arracada a l’orella i un pírcing, parla de forma enraonada i s’ha format a l’escola de líders de l’extrema dreta ISSEP, sucursal espanyola del centre de formació de Marion Maréchal – Le Pen. Serà l’encarregat d’apropar Vox a la dreta radical populista, la que pretén penetrar als barris populars amb discursos manllevats a l’esquerra per aplicar – hi polítiques d’extrema dreta.

No en va, Quero és un confés i apassionat deixeble de Primo de Rivera i, com ell, considera que s’ha de superar la distinció entre dreta i esquerra, és a dir, eliminar la consciència de classe. Al Congrés s’encarrega de les qüestions socials, en concret, de la crisi d’habitatge, i ho fa amb un discurs trampós, un obrerisme de fireta que no arriba ni a rojipardo però que ha enlluernat no pocs opinionistes espanyols. Ha anat de perles a la fal·lera autoflagel·ladora de certa esquerra que, després d’haver – la subestimat, ha quedat descol·locada en veure senyals de vida intel·ligent dins l’extrema dreta. La funció de Quero és la de renovar el falangisme, fer – lo pop. I aquesta és l’extrema dreta que més ha de preocupar, la que té com a objectiu que li donin la raó aquells de “no soc d’extrema dreta però…”. Ha passat mig segle, però les estratègies i els objectius són sempre els mateixos.