Fa vuitanta anys, el novembre de 1945, el món va decidir que el dret no podia continuar sent un mer pacte entre estats immunes a la vergonya. A Nuremberg es va fer alguna cosa més que jutjar el nazisme: es va esmenar la teoria del poder amb una correcció moral d’abast universal. El missatge va ser simple i al mateix temps revolucionari: hi ha crims que fereixen la humanitat sencera, i per això mateix cap frontera els empara, cap uniforme els excusa, cap ordre els blanqueja. Allà es va empeltar al tronc del dret internacional —fins llavors dominat pel voluntarisme estatal— la saba dura de la responsabilitat penal individual.

A Nuremberg li devem més que categories jurídiques; li devem una manera de pensar la relació entre legalitat i justícia. El positivisme que va tolerar l’obediència cega es va enfonsar davant l’evidència que la llei pot ser instrument del crim. L’anomenada “fórmula de Radbruch” –quan la injustícia arriba a un grau intolerable, la llei cedeix davant del dret— va deixar de ser un apotegma acadèmic per convertir – se en criteri de legitimitat. I la cèlebre controvèrsia Hart–Fuller sobre la fidelitat al dret va adquirir allà el seu perfil pràctic: si la legalitat es buida de moralitat mínima, es converteix en tècnica de dominació. Per això l’article 6 de l’Estatut de Roma no va ser només tipificació (pau, guerra, humanitat); va ser un gir ontològic: “els crims els cometen homes”, i per tant a homes –no a abstraccions– cal que s’imputi el mal.

Aquell gir va tenir corol·laris decisius. El primer, la negació de l’obediència deguda com eximent automàtic: el dret no abdica la seva pretensió ètica al llindar del quarter. El segon, la irrellevància de l’argument “tu quoque”: la injustícia de l’altre no purifica la pròpia, és a dir, no val el “i tu més”. El tercer, l’erosió de l’escut sobirà: l’aixecament de la immunitat no és cap caprici polític sinó condició de possibilitat per al ius cogens —la prohibició de genocidi, tortura, esclavitud, agressió— perquè sigui alguna cosa més que gramàtica. Va quedar així obert el camí per a una dogmàtica penal internacional que, amb totes les seves precarietats, avui articula autoria mediata, responsabilitat de comandament, participació en empreses criminals i cadenes de comandament complexes.

Amb tot, Nuremberg va néixer amb esquerdes. Va ser –també– justícia de vencedors. Ningú va respondre per Dresden o Hiroshima. Aquella asimetria originària va obligar a una vigilància autocrítica: si el dret internacional vol ser alguna cosa més que retòrica, cal que sigui mesurat per la seva capacitat per jutjar els poderosos, i no només els vençuts. Aquí rau la seva prova de foc contemporània: o es converteix en un sistema de neutralització selectiva o persevera com un horitzó normatiu exigible, fins i tot quan erosiona interessos geopolítics.

Vuitanta anys després, el Tribunal Penal Internacional encarna aquella tensió. La seva arquitectura –jurisdicció basada en la ratificació o en la remissió del Consell de Seguretat; principi de complementarietat; estàndards probatoris que progressen des de “motius raonables per creure” en fase d’investigació fins “més enllà del dubte raonable” en judici; filtres de gravetat i “interessos de la justícia”– és l’intent més seriós d’institucionalitzar el llegat de 1945. Però la seva legitimitat no depèn de la bellesa dels seus estatuts, sinó del tremp amb què sostingui tres exigències: universalitat, imparcialitat i coherència. Universalitat: ius puniendi que no s’apaga davant de les dimensions de l’actor. Imparcialitat: investigar tots els bàndols conforme als mateixos elements dels crims i a les mateixes regles de prova. Coherència: no confondre oportunitat política amb “interessos de la justícia”.

Des d’aquesta vara, el cas d’Israel i Palestina no admet evasives. El TPI no ha d’“opinar”, sinó aplicar el dret: distinció, proporcionalitat i precaucions en atac; prohibició d’atacs dirigits contra civils; proscripció de la fam com un mètode de guerra; protecció de béns indispensables per a la supervivència; prohibició de càstigs col·lectius i de la transferència de població al territori ocupat; repressió d’execucions, tortures, desaparicions, violència sexual, presa d’ostatges, i llançament indiscriminat de coets contra població civil. La jurisdicció no descansa sobre simpaties, sinó sobre títols normatius: adhesió del territori, conducta parcialment comesa en aquest, o remissions competents. La complementarietat exigeix examinar si els estats involucrats investiguen genuïnament. ¿Hi ha indagacions independents, ràpides, imparcials, amb capacitat real de processament? Si la resposta és negativa o merament cosmètica, el Tribunal ha d’actuar. I ha de fer – ho amb dues certeses: investigar tant autoritats i comandaments israelians com dirigents i quadres armats palestins per presumptes crims de guerra i de lesa humanitat, i no permetre que la doctrina de “seguretat nacional” o el llenguatge de “legítima defensa” anul·li, sense més ni més, els elements objectius i subjectius dels tipus penals. El mirall de Nuremberg obliga a fugir tant del pamflet com del cinisme: ni absolucions per default geopolític ni condemnes per impaciència moral; només una aplicació rigorosa i simètrica de l’Estatut de Roma.

Aquest rigor no és tecnicisme: és ètica institucional. Arendt ens va prevenir sobre la banalitat del mal; Jaspers ens va recordar que a la culpa criminal se li sumen la política i la moral. El procés penal internacional no esgotarà aquestes capes, però la seva funció civilitzadora és impedir que el crim es normalitzi en el llenguatge de la raó d’estat. Quan la fiscalia sol·licita o denega ordres d’arrest, no només mesura evidències: mesura la temperatura moral d’un sistema. La pedagogia pública del dret –ja assajada a Nuremberg en exhibir documents, registres i veus– avui és inseparable d’una cultura de prova que no cedeixi a la postveritat ni a la guerra de relats. Per a això serveixen els estàndards: perquè el dolor, tot i ser inenarrable, no es converteixi en pretext d’irresponsabilitat.

Es dirà, amb raó, que la selectivitat persisteix: potències que no ratifiquen, vets que bloquegen, pressions que desfinancen. Però aquesta constatació no invalida el projecte, l’exigeix. El sentit de Nuremberg no va ser prometre puresa, sinó imposar una incomoditat permanent al poder. Mentre el dret obligui a donar raons –i a respondre dels fets– continuarà trepitjant la zona on la política preferiria el silenci. Per això el “mai més” no és cap consigna sinó programa: una gramàtica de límits que s’activa cada vegada que un fiscal comença una investigació, cada vegada que un jutge rebutja un argument d’obediència deguda, cada vegada que es reconeix que la dignitat humana no depèn del passaport.

L’aniversari, llavors, no és litúrgia: és examen de consciència. ¿Què queda de Nuremberg quan es naturalitza el setge a civils, quan es justifica la venjança com una estratègia, quan s’inverteix la càrrega moral de la prova a cop de propaganda? Queda l’obligació de recordar i la de jutjar. Recordar, perquè el passat no sigui coartada sinó advertència. Jutjar, perquè el present no llisqui sense resistència cap a la impunitat. La memòria sense procés es torna museu; el procés sense memòria es torna tràmit. Juntes, memòria i procés, constitueixen l’única promesa creïble d’un futur menys inhòspit.

Vuitanta anys després, el repte no és citar Nuremberg, sinó merèixer – lo: sostenir la universalitat sense excepcions tàctiques; acceptar que la igualtat davant la llei produeix costos polítics; admetre que el dret internacional no és una retòrica per a temps dolents, sinó una ètica operativa per a tots els temps. Si el TPI es mira al mirall correcte, no necessitarà discursos: n’hi haurà prou amb actuar conforme al seu propi Estatut. I si els estats descobreixen que aquesta coherència incomoda, benvinguts al llegat de 1945: el dret va néixer per incomodar el poder.

El judici, en realitat, mai es va acabar. Continua en cada expedient on es discuteix si una vida civil compta; a cada sala on es delibera si la seguretat pot devorar la humanitat; en cada paràgraf on es decideix si el llenguatge jurídic serà refugi o arma. Celebrar Nuremberg és, per això mateix, comprometre’s que la llei no torni a ser un decorat. Aquesta és l’única commemoració digna de la història. I també l’única esperança.