Es deia Marià Armengol Torrella i estava destinat a ser el successor de la pròspera empresa tèxtil familiar, amb arrels a Terrassa, encara que ell, pels requeriments laborals del pare, havia nascut a Sant Joan de les Abadesses, on va passar – hi poc més de la primera infància i d’on devia provenir aquest nom tan garrotxí que aviat, per exigències del transterrament, transformaria en ‘Mario’. De tot aquell futur brillant que l’esperava com a fill de casa bona, en van quedar poques coses: el viatge pagat a Madrid, encara adolescent, perquè es formés com a enginyer fabril, i que va aprofitar d’amagat per cursar estudis d’art; la relació més aviat tèrbola amb el pare, que així i tot encara el va sostenir durant el primer exili a França, i la determinació d’arribar a algun lloc on arrelar i fer – se un nom, encara que fos passant abans pel desert del Sàhara i l’Àrtic sense temps de canviar, com aquell qui diu, l’uniforme d’estiu pel de l’hivern, enmig de la guerra més mortífera del segle XX.

Mario Armengol? Aquest, sí, aquest artista de qui ningú no sabia quasi res fins que en una mudança els seus descendents van descobrir més de dos mil dibuixos guardats en carpetes que permeten reconstruir quasi dia per dia la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva dels aliats. En la història de la il·lustració gràfica catalana o espanyola, no hi ha cap altre artista amb una obra semblant, ni per la quantitat de vinyetes creades en aquell context ni per la qualitat amb què van ser concebudes, reconeguda, a més, pels millors especialistes en humor gràfic. Tinta contra Hitler, l’exposició que li dedica fins a l’11 de gener el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), després de passar pel Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, és un treball formidable de restitució no només d’un artista desconegut a casa nostra, sinó també una interrogació sovint incòmoda sobre el paper de l’art en temps revolts i, més encara, sobre com es forgen les posteritats, sobre les casualitats que salven o condemnen, sobre els límits de l’humor quan la mort ho podreix tot, sobre la possibilitat que sigui allà on no ens comptaven que arribem a ser allò que més ens defineix.

Són molts fronts oberts per a una proposta que aparentment només planteja el descobriment d’un artista fins ara a l’ombra (un altre!) o una mena de recorregut didàctic, si volguéssim simplificar – ho, sobre la lluita contra el nazisme a partir de les estratègies de propaganda visual que van desplegar les potències aliades. Això hi és, per descomptat, com la capa gruixuda que embolcalla el pinyol que s’hi amaga a dins: els dibuixos de Mario Armengol són, primer de tot, un prodigi de síntesi, expressivitat i compromís amb una causa que, paradoxalment, avui no tothom consideraria de la banda dels bons, en aquest retorn flagrant a l’autoritarisme, l’ultratge i el genocidi com a conceptes oberts a discussió, com si existissin atenuants pels quals l’assassinat i l’abús fossin moralment defensables. El mèrit dels comissaris de l’exposició, el periodista Plàcid Garcia – Planas i l’historiador Arnau González, a qui ja devíem l’estudi dels negatius inèdits sobre la Guerra Civil de La capsa vermella d’Antoni Campañà, és que no obvien la cara fosca d’uns dibuixos que, tornats a la llum al cap de vuitanta anys, potser ja no tothom es mirarà amb la mateixa complicitat.

“La tinta també fereix”, diuen Plàcid Garcia – Planas i Arnau González, pensant en el poder de la il·lustració per escarnir l’enemic i desactivar els seus missatges d’odi per mitjà de la caricatura i l’humor, però sense oblidar que les ferides sovint tenen forat d’entrada i de sortida i, per tant, que els artistes també havien de guarir les seves. Les de Mario Armengol eren les d’un republicà desenganyat que, incapaç de comprendre les batusses internes dels fronts d’esquerres enmig de la Guerra Civil, va preferir exiliar – se, no pas el 1939, com farien la majoria, sinó molt abans, la primavera de 1937, aquella primavera infausta dels Fets de Maig. Per si li faltaven motius per marxar, els anarquistes van acabar de donar – li l’empenta acusant – lo de derrotista per haver dit més d’una vegada en públic que, amb aquella desorganització, era impossible guanyar. No devia ser fàcil assumir aquella decisió per a un xicot compromès amb la República, acabat de casar i amb la dona embarassada del fill que li acabaria trobant, anys a venir, el tresor que amagava, Benet Armengol. El pare, amenaçat també de mort, havia fugit a finals de 1936 cap a Mèxic, a on de mica en mica aniria reunint la resta de la família. Excepte el segon dels sis fills: Mario Armengol, encara decidit a fer carrera com a artista, va preferir provar sort a París, on ja havia viscut una temporada als 22 anys, avalat davant les autoritats franceses pel periodista Agustí Calvet, Gaziel.

L’ajuda paterna, però, tenia un límit, i quan van deixar d’arribar els diners que li enviaven des de Mèxic, Armengol va haver d’espavilar – se. Per a un refugiat de guerra català o espanyol, una de les poques sortides que facilitava el govern francès era l’allistament a la Legió Estrangera, l’opció que va abraçar, com tants altres expatriats com ell. Garcia – Planas i González apunten que aquí va tenir l’oportunitat de reinventar – se, i d’una manera gens metafòrica, transformant Marià en Mario i intercalant un Hubert fictici entre el nom i el cognom, tot i que la farsa més estrambòtica serà que, en vista de les seves escasses aptituds guerreres, l’exèrcit l’inscrivís a la secció de cartografia per aixecar mapes impossibles del desert. Renascut com Mario Hubert Armengol, doncs, serà enviat als quarters colonials de Tombuctú i Sidi bel Abbès, a Algèria, i amb la declaració de la Segona Guerra Mundial, a la base naval de Brest, a la Bretanya, des d’on seria embarcat cap a Finlàndia, primer, i Noruega, després, per combatre contra alemanys i russos, a principis de 1940, encara aliats del Tercer Reich. Pacifista convençut, anys més tard dirà que no va arribar a disparar ni un sol tret, però en va tenir prou per sentir de prop l’esgarrifança de la mort i servir – se’n per traslladar aquell horror i el sense sentit dels tirans que el provocaven en els seus dibuixos.

Les seves primeres vinyetes no van ser les que li va encarregar el govern anglès, sinó les que va crear per il·lustrar les peripècies sovint absurdes que l’havien acompanyat des que va sortir d’Espanya el 1937. Protagonitzades per un alter ego, el personatge Pau Pruna del Masnou, i en un to vagament jocós, les il·lustracions de De Vic a Narvik narraven la fugida cap a França des de la capital d’Osona, l’enrolament a la Legió Francesa i els seus destins militars successius des del Sàhara fins als fiords noruecs, on va participar en la batalla de Narvik, fins a la confusa retirada del seu batalló cap a Brest, enmig de l’evacuació igual de desesperada dels soldats atrapats a Dunkerque. Són uns dibuixos que deuen molt a l’estètica del setmanari En Patufet, que coneixia de petit, potser amb la voluntat de desdramatitzar les situacions viscudes i fer – les més comprensibles als hipotètics lectors de la historieta (no la va poder publicar mai), i molt diferents, en tot cas, dels que concebria al cap de poc per a la propaganda aliada, esmolats, sarcàstics i, a vegades, d’una duresa despietada, malgrat no perdre mai l’estilització, una finesa de traç pròpia dels grans mestres de l’art gràfic.

Com s’ho va fer, per arribar a treballar per al govern de Winston Churchill? En una trajectòria com la seva, plena d’atzars, també aquí van jugar – hi el seu paper la necessitat i el destí. Així doncs, un cop evacuats de Narvik, l’exèrcit francès va embarcar els legionaris, la majoria catalans i espanyols, cap a Plymouth i, tot seguit, a Liverpool, on pel que sembla els va abandonar a la seva sort. Armengol, sense saber ni una paraula d’anglès, va aconseguir algunes feinetes com a dissenyador comercial gràcies a l’amistat amb els propietaris d’un restaurant espanyol, als quals estaria agraït tota la vida, fins que les seves gestions davant la comissió dels refugiats de guerra van donar fruit: no només va obtenir el permís de residència, el febrer de 1941, sinó que, per les seves aptituds artístiques, el van adreçar al Ministeri d’Informació britànic per tal que contribuís com a dibuixant al servei de propaganda de la causa aliada. Hi va ingressar, un cop superats els interrogatoris pertinents, el 24 de març del mateix any, amb la recomanació d’incorporar – se a la secció que distribuïa caricatures a Llatinoamèrica. El contracte era d’unes poques setmanes, però va acabar prolongant – se prop de cinc anys, durant els quals, com remarquen perplexos Garcia – Planas i González, els seus dibuixos van ser publicats, a més de Londres, a la premsa de tot el món, des d’Haití a Nova Zelanda, fins a convertir – lo “probablement en el ninotaire de més difusió internacional”. No era una feina mal pagada, però com a portaveu del govern de Churchill tots els dibuixos eren supervisats abans de la publicació. Era prohibit, per exemple, al·ludir a les privacions de guerra, i per descomptat, als terribles bombardejos alemanys sobre Londres, però va assumir les restriccions amb un talent espectacular, “com el funàmbul que posa un peu rere l’altre en la corda de la història”, diran els comissaris.

A les carpetes localitzades pels descendents, s’hi compten uns dos mil dibuixos originals (al MNAC se n’exposen dos – cents, que no són pocs), tots en gran format i paper de qualitat, però en devia concebre molts més. Per això resulta tan desconcertant que ni a la Universitat de Kent, que conserva la base de dades més important sobre cartoons de tot el món, no haguessin sentit a parlar mai d’Armengol, malgrat la seva prodigiosa capacitat de treball i la qualitat que li han reconegut els millors experts en la caricatura de guerra, que hi detecten la influència tant de David Low, el dibuixant satíric anglès més popular de l’època, com de l’exiliat txec Stephen Roth, amb els quals Armengol faria amistat, fins a decantar – se gradualment per la tradició francobelga i la desimboltura cinematogràfica del còmic nord – americà.

Aquest és un dels “miracles” que ha portat aparellat el descobriment d’aquest artista, “un monstre inesperat”, com va definir – lo el director del MNAC, Pepe Serra: que a més de forjar – se una identitat com a legionari essent de fet un pacifista, “en menys de cinc anys, entre 1941 i 1945, haurà d’inventar també la seva personalitat com a caricaturista”, explica Plàcid Garcia – Planas, i s’hi aplicarà amb tant de talent, que observant l’evolució del seu treball “gairebé sembla l’obra de tres o quatre autors diferents”. El mèrit és encara més gran si es té en compte que, excepte la historieta De Vic a Narvik, de 1940, Mario Armengol no s’havia dedicat mai abans a l’humor gràfic, i més sorprenent encara és que, un cop acabat el conflicte, tot i rebre propostes de col·laboració a la premsa anglesa i la BBC, ja no volgués insistir – hi més. Una sola excepció: als anys vuitanta, va tornar a agafar el llapis per caricaturitzar la primera ministra, Margaret Thatcher, com a personificació de “la pèrfida Albió”. Ell mateix sembla haver esborrat el rastre d’aquell passat, conformat amb la seva professió de publicista i dissenyador, de la qual viurà la resta de la seva vida, mentre continuava lliurat a la pintura i l’escultura, les disciplines en les quals creia des que era adolescent que havia de lluir un artista de debò. Ho va aconseguir en part, amb el conjunt escultòric Brotherhood of Mankind que van encarregar – li el 1967 per al pavelló britànic de l’Exposició Universal de Mont – real, una obra de gran efecte, emplaçada avui a Calgary, amb deu figures de més de sis metres d’alt enllaçades en un moviment coreogràfic que recorda tant la germanor sardanística com la magresa de Giacometti, però que no va anar acompanyada de cap reconeixement destacable com a autor de retaules i olis més aviat convencionals. Els comissaris s’han preguntat pels capricis de la posteritat, si allò que ha acabat entrant al museu és el que Armengol havia desestimat com a circumstancial i alimentari.