Quan Donald Trump va tornar a guanyar les eleccions presidencials fa tot just un any, molts analistes van veure en aquella nit molt més que un triomf personal. Era la confirmació d’un moviment ideològic que ja havia transformat la política dels Estats Units des del 2016. El país continua dividit, però no com abans. El debat ja no gira entorn de l’economia o la gestió, sinó de la identitat, la cultura i la pertinença.

El canvi més profund és social. Fa mig segle, els treballadors blancs sense títol universitari formaven la base del Partit Demòcrata. Avui aquest grup s’ha desplaçat majoritàriament cap al Partit Republicà. No tant per raons econòmiques com per valors, religió i visió del país. Molts viuen en zones rurals o postindustrials que se senten oblidades per Washington i allunyades del ritme de les grans ciutats. El ressentiment acumulat durant dècades s’ha convertit en capital polític. En aquest sentit, Trump no n’ha estat l’origen sinó el catalitzador: ha sabut posar veu a un malestar latent i convertir – lo en identitat col·lectiva.

D’acord amb la sociòloga Isabella Rossi, que treballa a la empresa emergent d’anàlisi social Fruzo i està establerta a San Francisco, el gran canvi ideològic dels Estats Units des de la victòria de Trump el 2024 és que “les divisions profundes que ja existien han deixat de ser només sobre polítiques concretes”. “Ara el debat és sobre les regles fonamentals del sistema mateix”, afirma en una entrevista amb El Punt Avui. Rossi explica que hi ha un corrent populista i nacionalista que ha passat de la perifèria al carril central, especialment en temes com la immigració o el poder executiu. Alhora, observa una resposta igualment poderosa de moviments de base en defensa de la democràcia. “No sembla un simple gir polític, sinó una discussió de fons sobre què són i què haurien de ser els Estats Units”, conclou.

Segons l’últim sondeig del centre d’estudis Gallup, un 37% dels nord – americans es defineixen avui com a conservadors, un 34 com a moderats i un 25 com a liberals. Les xifres semblen modestes, però indiquen una tendència clara. Els moderats retrocedeixen i el votant amb identitat ideològica forta, tant de dreta com d’esquerra, és més actiu que mai.

En paral·lel, la confiança institucional s’ha enfonsat. Només un 22% de la ciutadania confia que el govern fa el que és correcte, segons el Pew Research Center. És un mínim històric que ajuda a entendre per què els discursos que qüestionen el sistema polític tradicional continuen trobant ressò. I una recent enquesta del mitjà Politico indica que només el 19% dels joves de la generació Z declaren confiar que el govern federal dels Estats Units actua correctament la major part del temps. Aquesta crisi de confiança intergeneracional marca una fractura afegida al panorama ideològic i anticipa un relleu generacional difícil.

Tot i això, les ciutats, més joves i diverses, continuen sent fortaleses demòcrates. Els comtats rurals, més homogenis i conservadors, són el nucli dur del trumpisme. Entre aquests dos mons hi ha una distància cultural difícil de salvar. La manera com s’informen, com interpreten la història o què entenen per progrés són realitats gairebé paral·leles. Aquesta escletxa s’ha accentuat amb la fragmentació mediàtica i la politització de les xarxes socials, que han creat universos d’informació separats.

El Partit Demòcrata intenta redefinir – se. Manté el suport dels joves, de les minories racials i dels votants amb estudis superiors, però té problemes per connectar amb la classe treballadora. Les crides a la unitat i a la restauració institucional que van funcionar amb Joe Biden ja no desperten entusiasme. Les noves generacions demanen lideratges més clars, menys burocràtics i més propers a les seves realitats.

Com observa amb encert el periodista Eric Levitz en un article publicat fa uns dies a la revista política Vox, el Partit Demòcrata ha perdut part del seu atractiu perquè “ha deixat d’articular una agenda centrada en l’economia per convertir – se en un partit de causes culturals”. La defensa de valors progressistes com la diversitat o la justícia racial continua essent popular dins la seva base, però ha desconnectat del votant mitjà, sobretot dels treballadors sense estudis universitaris. Levitz assenyala que, “mentre els republicans parlen de salaris, seguretat i ordre, els demòcrates sovint parlen de moral i valors, un terreny que no sempre connecta amb les preocupacions quotidianes”.

Rossi creu que la formació política liberal “travessa una crisi d’identitat profunda”. Segons ella, “el partit arrossega un problema de marca: molts votants el perceben com a massa centrat en debats culturals i massa poc en les angoixes quotidianes”. Cita dades que indiquen que en moltes comunitats de classe treballadora i en zones frontereres “el discurs sobre la diversitat o els drets de les minories no és rebut com una amenaça, però tampoc com una prioritat”. Per Rossi, el repte és “reconnectar amb una coalició diversa i articular una visió econòmica i social que sigui clara, empàtica i competitiva davant el relat populista”.

Els republicans, en canvi, han trobat un relat potent. Han sabut unir la fe religiosa, el nacionalisme cultural i la crítica a les elits en una mateixa història. Apel·len a la idea d’uns Estats Units autèntics que cal recuperar. Aquest discurs ha substituït el vell conservadorisme fiscal per un moviment identitari. Els debats sobre immigració, escola i llibertat d’expressió marquen ara el centre de la política.

Aquest procés té conseqüències institucionals. L’erosió de la confiança en el sistema judicial, el qüestionament dels resultats electorals i la proliferació de notícies falses han obert esquerdes en la percepció de la democràcia. Un informe del centre Carnegie Endowment alertava el 2025 que els Estats Units mostren símptomes de retrocés democràtic comparables als d’altres països occidentals.

Pel que fa al clima polític i cultural del país, la sociòloga Rossi considera que el desplaçament cap a la dreta és visible en la retirada agressiva de regulacions federals, sobretot ambientals, i en una actitud molt més dura en matèria migratòria. Però hi afegeix que no és només una qüestió de polítiques. “Això també ha encoratjat una retòrica pública més confrontadora i nacionalista”, explica. Detecta un creixent esperit de fer – ho tot sols en la relació dels Estats Units amb el món, amb escepticisme cap als acords internacionals, com la sortida de tractats climàtics. Segons Rossi, “aquesta tendència ha obligat els moviments socials a ampliar la seva lluita: ja no defensen només causes puntuals, sinó el que entenen com la preservació de les normes democràtiques”.

El país actual és ple d’energia política, però buit de punts en comú. El trumpisme ha deixat de ser un fenomen circumstancial i s’ha convertit en un llenguatge propi que influeix fins i tot fora del Partit Republicà. Els demòcrates són davant un dilema. Competeixen en el terreny emocional o insisteixen en la racionalitat institucional. Cap de les dues estratègies garanteix l’èxit. Mentre les ciutats creixen i es diversifiquen, l’interior dels Estats Units se sent ignorat. El ressentiment, a banda i banda, és el combustible més previsible per als pròxims anys.