Si hi ha grans reptes, són estar en un procés migratori i criar a la vegada, i ser criat dins d’aquest esquema. Els que en aquest món han estat agraciats amb fills/es, i alhora han tingut l’oportunitat d’haver migrat del sud al nord global –efecte del (neo)colonialisme– han tingut i tenen un repte clau: la criança. Acompanyar un infant immers en un procés propi d’adaptació a un país, més a prop o més lluny lingüísticament, socioculturalment, socioeconòmicament i climatològicament, és un valor afegit indiscutible que avui tenen els que anomenem “la primera generació” de persones que van emigrar –especialment aquelles que ho van fer cap als països de l’hemisferi occidental del planeta.

Utilitzant la mostra de les persones que comprenen la primera migració de l’Àfrica occidental a Catalunya, podem analitzar que el perfil que hi arriba en un primer moment, majoritàriament, van ser homes. Més endavant, sobretot en l’última dècada del segle XX, hi arriben les dones.

Us convido a reflexionar sobre les següents preguntes imaginant les respostes que ens donarien els nostres protagonistes, però també amb persones del vostre entorn que hagin migrat.

Són processos migratoris semblants? Quina és la principal diferència? Què suposa marxar de casa sol/a sent un adolescent o un jove? Alguns ni tan sols amb una xarxa reduïda. En els primers casos, sobretot en el cas dels homes, Espanya és el segon o tercer destí migratori, i el primer a Europa. Com és arribar en un context de transició democràtica? Com ha estat l’experiència de la primera vegada en un clima més fred? Com és ser un home negre o una dona negra en una societat majoritàriament blanca? Com és arribar sense entendre la llengua del país? Com és no disposar de recursos o disposar – ne sols per sobreviure? Com deu ser buscar –la primera– feina? Què vol dir treballar sense condicions ni garanties dignes? Com és anar descobrint drets i llibertats públiques amb l’amenaça burocràtica darrere? Com ha de ser viure amb por, angoixa, desesperança, solitud, nostàlgia, preocupació, desconcert? Com deu ser sobreviure contra tot pronòstic –lluitar – hi– a la barrera racial, social, econòmica i política?

Com és criar immersos en aquest context de desigualtats socials? Ha de ser dur. Qui els ha acompanyat, a ells/es, en aquest procés? Les respostes a totes aquestes preguntes ens poden ajudar a entendre el que han viscut i viuen els fills/es dels nostres protagonistes. De casa al carrer, a l’escola, al centre sanitari, a les administracions, a les comissaries, etcètera, i viceversa. Un reflex del que després de més de 40 anys han viscut i viuen els progenitors durant la seva arribada i adaptació. Com s’acompanyen els fills/es que suposen el reflex del que has viscut? El dol migratori té fi? Quanta força i valentia per les dues bandes.

En tots els àmbits de la vida pública i privada, els anomenats “segona generació” ens hem criat amb un missatge més o menys conscient –la societat dins la qual estem descobrint i construint la nostra identitat ens percep diferent, i d’una manera concreta–. L’impacte d’aquest missatge es viu en solitud fins a trobar un espai segur. Què li he de dir, al pare o a la mare, del que em passa –al carrer, a l’escola, a l’institut, a la feina, a l’hospital, a l’administració…–, si ells han passat el mateix? És resiliència? Si hi ha algú que els pot entendre, som nosaltres.

Les preguntes urgents necessiten respostes urgents. Cal un apropament intergeneracional per respondre – les juntes, en el qual trobarem punts en comú i d’altres de particulars de cada generació. Res distant del que es produeix arreu. Amb un valor afegit i un propòsit clau: la lluita i la resistència per al desenvolupament personal de les persones (ex)migrants i les generacions que venen. La integració de vivències per trencar amb les formes o expressions més racistes impunes que són barrera per a qualsevol transformació social: la lluita antiracista serà col·lectiva i intergeneracional, o no serà!