M’interessa i m’esgarrifa, sobretot això segon, el viratge que fan molts joves –la gran majoria, nois– cap a l’extrema dreta. Joves que encara no tenen edat per votar, que es cagaven a sobre fa quatre dies, però que ja han incorporat el discurs que amb els que ens han governat fins ara s’ha arribat massa lluny amb els avenços socials, els mateixos avenços, per cert, que un dia podrien ser la seva porta d’entrada al món real. Joves desconnectats de la política que acusen el feminisme de permetre que les dones s’anotin massa conquestes perquè els treu parcel·les de poder, o que arriben a afirmar que dins una dictadura viurien millor, però bàsicament perquè no saben què és una dictadura ni es molestaran a saber – ho. Joves que admiren referents que els expliquen que el sistema democràtic actual és un fiasco, però que són incapaços de detectar que aquells que idolatren els volen presos d’un desconeixement que els fa absolutament manipulables. I, és clar, joves que compren que tots els mals són culpa de la immigració. Fills d’immigrants incapaços d’empatitzar amb qui fuig de la terra d’origen perquè no té ni un rosegó per distreure la gana, als quals culpen, de passada, dels problemes dels joves per accedir a l’habitatge, ignorant que qui fa disparar el preu dels pisos són sovint els immigrants, d’acord, però els que l’extrema dreta ignora i no criminalitza. Odien el pobre, com si ells no fossin a prop de la capa social que execren. I ni tan sols la influència familiar pesa prou per frenar aquesta tendència. Que tots sabem que portar la contra als pares forma part d’aquesta etapa vital, però abans almenys la rebel·lia era dormir al ras i lluitar pels drets socials, no pas fer seguidisme de qui promet la lluna perquè és més còmode creure – ho que no pas molestar – se a entendre que la lluna, ara per ara, és inaccessible.