El cinema es fa ressò dels temps que vivim de recuperació de la memòria col·lectiva: temps de dignificar i reparar les víctimes i homenatjar la gent valenta que va lluitar contra el feixisme. N’hem vist dos exemples, Frontera i Golpes, en aquests primers dies de la Seminci, que ha engegat la 70a edició amb el llistó ben alt. Frontera suposa el retorn de Judith Colell a darrere la càmera, després d’uns anys de gastar molta energia al volant de l’Acadèmia del Cinema Català. És un just premi a tanta feina pel sector audiovisual: ha dirigit una de les grans produccions que s’han pogut fer gràcies als ajuts especials a la versió original catalana. “No hauria pogut fer aquesta pel·lícula fa uns anys, o almenys no l’hauria pogut fer en català amb aquest pressupost tan alt”, reconeix la directora.

Que està ben finançada es nota d’entrada pel càsting, encapçalat per Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Bruna Cusí i Asier Etxeandia. Amb els actors belgues Kevin Janssens i Joren Seldeslachts, protagonitzen una història ambientada el 1943 a la frontera pirinenca del Pallars, per on creuen clandestinament jueus i altres fugitius del nazisme. És un film ple de matisos, amb personatges en tota la gamma de grisos que hi ha del negre al blanc. En això, i en altres coses, fa pensar en Agustí Villaronga i Pa negre, que ocupa el primer lloc en la llista d’agraïments dels crèdits. “Érem molt bons amics, ens estimàvem moltíssim –explica Judith Colell a El Punt Avui–. Per fer una pel·lícula ambientada l’any 1942, Pa negre era un referent permanent, perquè m’interessava molt com tractava l’època, els protagonistes, aquesta contenció dels seus personatges… Va ser una gran inspiració per a mi.”

En la pel·lícula hi ha també “ganes d’homenatjar aquesta gent que s’hi va jugar la vida”. “Tenim una capacitat d’oblidar al·lucinant –es lamenta–. Molta gent jove pensa que el franquisme no era tan dolent perquè ningú els ha explicat què va ser una Europa plena de feixistes, viure en una Espanya amb un govern feixista.”

Del feixisme, de la memòria històrica i, també, dels lligams familiars parla el notable debut de Rafael Cobos, Golpes. Debut darrere la càmera, s’ha d’especificar, perquè és coguionista habitual d’Alberto Rodríguez, amb qui ha firmat treballs tan destacats com La isla mínima i Grupo 7. Amb aquests dos títols té similituds l’excel·lent guió que s’ha guardat per al seu primer treball de director, ambientat als anys vuitanta. Fusiona de manera genial la memòria història i el gènere del thriller: un delinqüent habitual i un inspector de policia (grans Jesús Carroza i Luis Tosar) són fills d’un represaliat. El primer surt de la presó i reuneix la seva antiga banda per atracar bancs i reunir els diners que li calen per comprar la finca on van enterrar el seu pare i fer – li un enterrament digne. El germà policia rep l’encàrrec de detenir – lo, i es veu atrapat entre el deure i el lligam amb el germà.

També parla de lligams familiars la coproducció catalana i gallega Leo & Lou: els vincles entre una figura paternal (Isak Férriz) i una simpàtica nena òrfena i muda (gran debut de Julia Sulleiro). Junts van fins a un poble pesquer gallec en un viatge que, com tota bona road movie, és també un viatge interior que els canvia. També fa un viatge exterior i interior (han estat desnonats a Barcelona i van a parar a un barri perifèric) els protagonistes del primer film animat català amb stop – motion i el primer de l’Estat dirigit per una dona. L’Olívia i el terratrèmol invisible, d’Irene Iborra, demostra que amb titelles també es poden fer viure emocions intenses. El públic així ho va entendre i ha rebut el film amb ovacions.