Paco Jiménez va néixer el 1949 a Peal de Becerro, un poble –actualment, té uns 5.000 habitants– de la comarca de Sierra de Cazorla, a la província de Jaén. Hi va viure només cinc anys, perquè el 1954 va anar a viure, amb els seus pares i els seus tres germans, a Sant Just Desvern. Era una família humil, a la qual no li van faltar problemes com a tantes famílies arribades en aquell any a Catalunya des de d’Andalusia i la resta de l’Estat, però el petit Paco va trobar aquí també amics, amb cognoms molt diferents als seus –Francesc Homedes Jasanada, amic de Paco Jiménez Martínez des de llavors– i una altra llengua, el català, que progressivament el jove immigrant andalús va anar aprenent i es va fer seva. Ara, ja jubilat com a catedràtic d’educació especial de la Universitat de Girona (UdG), on també va ser degà de la Facultat d’Educació i Psicologia i va impulsar la Càtedra d’Educació de l’Espectre Autista, Paco Jiménez dedica el seu temps sobretot a quatre coses: a la família, a aprendre idiomes, a anar en bici i a escriure, aquestes dues últimes activitats de manera combinada. “Haig d’anar en bicicleta per poder escriure, i escric per poder anar en bicicleta”, explica Jiménez. D’aquest binomi format per la bici i l’escriptura han sortit dos llibres, publicats tots dos en català i castellà: El meu germà a les alforges (Gregal, 2019) i el recent Més boires que clarianes (Neopàtria / Europa Ediciones, 2025). Després d’haver – lo presentat ja a Sant Just Desvern, Peal de Becerro i Sant Sebastià –per la seva vinculació amb un grup ciclista de la Universitat del País Basc–, aquest vespre Paco Jiménez presentarà Més boires que clarianes al Casino de Girona (19 h), en un acte coorganizat per la Llibreria 22 en què també intervindran l’escriptor Josep Maria Fonalleras i pedagog Xavier Besalú, autor del pròleg del llibre. Si a El meu germà a les alforges, Paco Jiménez va fer un viatge en bici des de Girona fins a Peal de Becerro, a la recerca impossible dels orígens de la malaltia del seu germà gran, Pedro, que des de molt jove va patir una esquizofrènia que va marcar tota la seva vida i la del seu entorn –va morir el 2016, l’any de la jubilació d’en Paco–, en el cas de Més boires que clarianes l’autor va decidir la tardor del 2018, un any després del referèndum de la independència de Catalunya, de l’1 d’octubre del 2017 –en què va participar activament i va quedar colpit per les imatges de la repressió policial–, fer una “ruta cicloturista” per Catalunya, en diferents etapes, després de cadascuna de les quals escrivia el que havia reflexionat aquell dia sobre dues rodes. “Jo m’he sentit tota la vida català, sense anar mai en contra de ningú. I després de tot el que ha passat des del 2006, amb la reforma de l’Estatut, necessitava dir la meva, com un vers lliure, perquè penso que els polítics de la meva línia ho estan fent molt malament.” Sobre el tema de la immigració, diu: “Jo defenso la immigració perquè he viscut aquesta experiència i sé que la gent no marxa del seu país per gust. Tots podem ser nouvinguts, immigrants o refugiats. Però el més normal és que, si vas a viure a un altre país, respectis la seva cultura, la seva llengua i la seva història.”