Un dels grans problemes de les societats modernes és que ens estem tornant anumèrics: ens costa entendre i visualitzar les xifres. I les noves generacions no ho tenen millor. En les proves de competències, les habilitats matemàtiques continuen sent les pitjors puntuades. En un món on la majoria dels càlculs els fan les màquines, i on la intel·ligència artificial ens descarrega cada cop més de tasques mecàniques –moltes d’elles relacionades amb l’anàlisi estadística o el treball amb grans volums de dades–, pot semblar que les matemàtiques són avui menys necessàries que fa només dues dècades.

Però és tot el contrari: saber de matemàtiques és essencial per no ser manipulats, ja que una xifra sense context pot ser la millor arma de propaganda política. Un exemple clar és l’argument de l’extrema dreta segons el qual les persones immigrades representen “el 50%” de la població reclusa a Catalunya”. Sense context, aquesta dada sembla alarmant. Però si hi afegim matisos, la imatge canvia completament. El 96% de la població reclusa són homes, i el 53% tenen menys de quaranta anys. És a dir: els delictes que acaben en presó els cometen sobretot homes joves. Quan sabem que entre la població immigrada el pes d’homes joves és molt més alt que entre la població catalana, aquesta sobrerepresentació sobre la població reclusa deixa de ser misteriosa. El mateix motiu explica que les persones immigrades tinguin taxes d’activitat laboral, ocupació, d’emprenedoria més altes: entre les persones migrades hi ha més pes dels homes joves en edat de treballar. No és que siguin màgicament més treballadors o emprenedors que els nacionals.

Amb una mínima cultura numèrica entenem que el problema de la població reclusa no és “de migració”, sinó els homes menors de quaranta anys, tant nacionals com immigrants. I la pel·lícula canvia: ja no parlem de gent amb llengües o colors de pell diferents, sinó d’una cultura masculina més procliu a l’agressió i a l’assumpció de riscos i d’elements d’exclusió laboral que afecten més les persones joves. Les matemàtiques, ben enteses, ens ajuden a llegir la realitat molt millor que no pas els discursos que volen dividir – nos.

Però l’extrema dreta no és l’única que es beneficia de la nostra manca de cultura matemàtica. Els exemples abunden, sobretot en els grans debats polítics, plens de promeses sense fonament econòmic. Promeses que, com que la memòria col·lectiva és curta, qui manipula no en paga mai el preu. Un cas recent: en el darrer debat de política general, el president de la Generalitat va prometre 213.000 habitatges nous en cinc anys. Sense tenir cultura matemàtica, pot semblar raonable. Però si mirem el context, és impossible. Actualment, el conjunt d’administracions catalanes només disposa de poc més de 40.000 habitatges destinats a ús social. A tot Catalunya, entre promoció pública i privada, se’n construeixen uns 15.000 l’any. A més, aquests 213.000 habitatges equivalen a més que tot el parc de lloguer de Barcelona, cinc vegades tots els habitatges de Mataró o gairebé tres vegades els de Sabadell. Ningú es creu amb aquest context que la Generalitat impulsarà la construcció de 3 nous Sabadells en només 5 anys. Posades en context, les xifres revelen que és una promesa buida, tan irreal com els famosos 800.000 llocs de treball de Felipe González.

Ja més antic i repetit és l’exemple de Vox i Ciutadans que en tot debat polític deien que tancant TV3 permetrien pagar tota política pública que es debatés en aquell moment. La Corporació de Mitjans Públics de Catalunya rep de la Generalitat 330 M€ anuals; així, en fred, sembla una quantitat molt gran, i potser que retallant – los podríem pagar moltes coses. Però anem al context: si mirem que el pressupost consolidat de la Generalitat del 2023, on ja es superaven els 40.000 M€, aquests 300 M€ no representen ni el 0,7% del conjunt del pressupost de la Generalitat. Molt el volien estirar, els de Ciutadans i els de Vox, per fer totes les polítiques públiques catalanes.

En definitiva, sense cultura matemàtica som vulnerables. Els polítics, d’un costat i de l’altre, ens poden manipular sense que tinguem eines per contrastar el que diuen. Saber sumar i restar, entendre la dimensió de les xifres i posar – les en context és una forma de llibertat. Ens permet tenir criteri propi, tant per detectar les mentides de l’extrema dreta que volen criminalitzar col·lectius, com per desemmascarar les promeses impossibles de qualsevol color polític.