El programa Erasmus ha estat un dels projectes més reeixits de la Unió Europea. La capacitat que ha donat a les universitats, alumnat i professorat de poder intercanviar coneixements i vivències ha estat clau per reforçar el projecte comunitari. El programa Erasmus no ha consolidat una “esfera pública europea”, desig de molts acadèmics durant els anys de bonança de la integració. El brillant acadèmic i intel·lectual Peter Dahlgren sempre present. Però sí que és cabdal per explicar el perquè Europa s’ha fet més propera a ulls de molts universitaris.

La integració europea no viu el seu millor moment. El Brexit ja va posar en evidència les falles del model; amb la marxa del Regne Unit, també el sistema universitari va perdre – hi, el seu i el nostre, malgrat els pedaços que posteriorment s’han fet perquè puguin continuar les relacions. Però, més enllà de l’enyor dels nostres estudiants i professors per viatjar a Londres sense traves, el projecte europeista, globalment, avui necessita mirar – se al mirall per repensar – se. A l’eurocambra, igualment com a d’altres parlaments estatals i regionals, l’extrema dreta s’hi ha fet forta abraçant un discurs nacionalpopulista, habitualment proteccionista i conservador, que de cap manera entronca amb els ideals del projecte europeu que va emergir de les ruïnes de la II Guerra Mundial.

Els neofeixistes emergeixen perquè, com encertadament escrivia Vicent Partal en un editorial de VilaWeb, hi ha hagut una “claudicació moral sense precedents” de l’esquerra davant el relat esbiaixat que els ultres han situat a la volàtil i agitada agenda mediàtica. Llegint – lo, pensant en les noves generacions d’estudiants que aquest setembre han arribat a la universitat, rememorava els èxits que el programa Erasmus havia aconseguit per enfortir valors com ara els de la fraternitat, la solidaritat, la multiculturalitat i l’empatia entre comunitats nacionals, religioses i culturals. L’Erasmus és un exemple, l’anècdota que em porta a parlar de la categoria: el paper que tindran les universitats, sobretot les del sistema públic, a l’hora de combatre els discursos d’odi que s’estan instal·lant amb massa facilitat al nostre imaginari col·lectiu.

L’extrema dreta, la d’aquí i la d’allà, s’està fent forta gràcies al caldo de cultiu derivat de l’emprenyamenta generalitzada d’unes classes mitjanes que, amb els anys, s’han anat empobrint malgrat que els indicadors macroeconòmics facin ballar els qui tenen inversions a la borsa. L’ascensor social que garantia l’estat del benestar ha deixat de funcionar en molts entorns, canviant la fisonomia de les nostres ciutats: gentrificant barris que ara ocupen els expats i convertint – ne d’altres en més marginals per a classes més desafavorides. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, ens injecten. L’extrema dreta fa forat perquè, al final, som societats classistes.

No puc abandonar la idea que, en aquest context, si més no a Catalunya, les universitats del sistema públic tenim un repte transcendental per continuar afavorint la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i, si es pot encara, maximitzar l’ascensor social al nostre entorn de referència. La universitat, per naturalesa, té l’obligació d’aportar riquesa a la societat: material i intel·lectual. Per una banda, si la institució perdés la seva capacitat de reflexió crítica sobre la realitat que ens envolta, perdria la seva raó de ser; i aquest plantejament entronca sense cap mena de dubte amb la necessitat de posar en el centre del nostre projecte educatiu valors com ara els de l’empatia i la cooperació. Descobrir, comprendre, interpretar i avaluar. Valors dels quals l’extrema dreta d’inspiració trumpista abjura, però el programa Erasmus va consolidar. Per altra banda, i des d’un punt de vista pràctic, les universitats tenen l’obligació de transmetre coneixement i formar els futurs professionals, vinguin d’on vinguin, tinguin un origen migrant o no, obviant la religió que professen. A les aules, els i les estudiants s’equiparen, s’avaluen i, fins i tot, competeixen pel seu coneixement. Res més.

És cert que estudiar a la universitat requereix un esforç econòmic de les famílies, i no tothom s’hi veu en cor. Per això, la política universitària ha de ser considerada una política de país, de mirada llarga, d’equilibri territorial, prioritària a l’agenda. Si la universitat pot exercir amb garanties les seves funcions (docència, recerca i transferència de coneixement), s’alçaran murs més sòlids davant els nacionalpopulismes del segle XXI. El populisme, el d’ara i el d’abans, mai ha tolerat la crítica, el dubte metòdic que és essència de l’ensenyament a la universitat.