És un genocidi. Punt. Sense matisos, sense interpretacions, sense però…, sense excuses, sense justificacions. És un acte de crueltat, una vilesa, un delicte de lesa humanitat. És una neteja ètnica que segueix la mateixa lògica de l’extermini que els nazis van aplicar vers els jueus. Ells, germànics, hi van aplicar una lògica industrial. Aquests han estat sàdicament sistemàtics. Han deixat la Franja de Gaza com un solar: pel que fa a les pedres i, sobretot, pel que fa a les persones. El que han fet el govern d’Israel i l’exèrcit israelià és un crim contra la humanitat, tipificat a la legislació internacional. Tots i cadascú d’ells haurien de seure en una cort internacional i ser sotmesos a un judici com el de Nuremberg.

Dormen tranquils (és el que fa no tenir consciència) perquè saben que no hauran de rendir comptes. Bàsicament perquè això que coneixíem com la comunitat internacional ha participat –alguns per acció i altres per omissió– en aquesta carnisseria retransmesa en directe per la televisió i les xarxes socials.

El que ha fet el govern israelià és d’una gravetat extrema però, des de cert punt de vista, és molt pitjor el que han fet els governs anomenats democràtics del primer món. Han permès a Netanyahu i companyia vulnerar totes les regles pròpies d’un conflicte bèl·lic: no s’aplica el principi de proporcionalitat vers el teòric enemic; no es respecta la vida dels civils; ni les convencions que permeten l’entrada d’ajut humanitari per atendre els civils, especialment els infants; ni els llocs que sempre s’ha considerat com a espais refugi: els hospitals. En resum, no es respecta cap de les regles d’un “joc” que ha regit al llarg de la història la manera com es fa la guerra. Potser per això és més propi parlar de genocidi, que no pas de guerra.

Hi ha poc a dir dels Estats Units. Els nivells de surrealisme als quals ha arribat l’administració de Donald Trump superen tot el que havíem vist fins ara. Adjudicar – se la potestat de la reconstrucció d’un país que mai més serà de la seva gent i, a més, encarregar a Tony Blair que la presideixi (no té el malnom de Dark Lord perquè li agradi Star Wars…) és pur cinisme.

El preocupant, per a mi com a ciutadà europeu, és el paper que han fet la Unió i el Regne Unit. L’1 d’Octubre vam veure com les gastava la policia espanyola amb l’independentisme, i ara som testimonis de com persones que es manifesten pacíficament a Londres o Berlín per demanar que s’aturi el genocidi reben xarop d’estopa i els engarjolen… acusats de terrorisme!

Els ciutadans europeus hem estat tan mesells les últimes dècades (crisi econòmica del 2007, rescat bancari, els morts a les residències durant la covid, l’arbitrarietat de decisions vinculades a la pandèmia) que ara qui ens mana –sigui del color que sigui– es creu que pot fer el que vulgui. Es va deixar una vegada i una altra de demanar explicacions, d’exigir responsabilitats, i ara som, si fa no fa, on ens volien: mirant al fons de l’avenc. Va sent hora de despertar; d’exigir que no es pot augmentar la despesa militar mentre es retalla l’estat del benestar; que les lleis també les han de complir els governs d’arreu; que tothom ha de pagar per les seves accions: Hamàs, sens dubte, però també Netanyahu. Si prenen Gaza als palestins, res aturarà que un altre govern faci el mateix quan vulgui i on vulgui, perquè les lleis internacionals ja no serviran de res, com no serveix l’ONU.

En aquesta partida hi ha en joc una cosa que es diu llibertat i que va més enllà del Pròxim Orient. Una llibertat que va enrere als Estats Units (només cal veure el “sistema” de detenció indiscriminada que impulsa Trump i que no sols afecta els immigrants, també els militars desafectes al règim i fins i tot congressistes!), però també a Europa.

Abans que s’acabi l’any, la Comissió Europea –que no ha estat escollida per cap sistema democràtic– té en cartera l’aplicació d’un seguit de mesures que ataquen el cor del sistema democràtic i que sota la imatge de fer – nos la vida més còmoda amaguen potents eines de control. No ho trobareu als grans mitjans, però la veritat –com dirien en Mulder i la Scully– “és allà fora”. Cerqueu – la. Hi ha gent molt seriosa i qualificada advertint de la deriva antidemocràtica del poder. I la resposta ni la té ni és l’extrema dreta. La tenim cadascú de nosaltres: ser un subjecte polític i actuar en conseqüència. Aquesta és la clau. Defensem els nostres drets i els de les persones que no poden fer – ho. Gaza és un front més, però no pas l’únic.