Es diu que no hi ha identitat sense una relació entre el “jo” i “l’altre”. I, quan convé, aquest “altre” passa a ser, primer, “l’estrany” i, després, “l’enemic”. I la noció d’“enemic” comporta automàticament l’autoglorificació d’allò que és propi, així com la por vers l’enemic. La por al lliure i igualitari encontre amb “l’altre” evoca el que ja va anticipar fa molts d’anys From, en parlar – nos de la por a la llibertat, que, com va assenyalar, no és patrimoni de les societats totalitàries, sinó també de les democràtiques. L’anomenada “inseguretat fabricada” (inseguretat a tots nivells) s’esdevé fonamental per al feixisme en la seva elaboració orwel·liana de l’enemic comú, davant el qual les suposades víctimes reclamen més i més autoritat. Prou que ho va desenvolupar Carl Schmitt, “el jurista de Hitler”, en “el concepte d’allò polític”, recordant obsessivament que la cohesió (i activació) d’una comunitat política havia de dependre de la ineludible existència de “l’altre”, de “l’estrany”, de “l’enemic”. Goebbels en va prendre bona nota per exacerbar i amplificar aquesta existència amb tota classe de fal·làcies. Però el pobre Goebbels esdevindria simple aprenent davant l’actual sofisticació de les ensarronades.

Fets demostrats empíricament com a radicalment falsos són assumits per molta gent. Per exemple, la suma de falsedats que giren al voltant de la immigració permetrien celebrar un aquelarre de mentides de gran volada. Perquè:

A. És mentida que estiguem vivint una època de migracions accelerades i sense cap control.

B. És mentida que la immigració causi atur, inseguretat laboral o estancament salarial.

C. És mentida que provoqui la manca d’habitatge o una degradació de l’educació o de l’assistència sanitària.

D. Encara és més mentida que sigui la causa de la delinqüència (sobretot a Espanya, un dels països amb menor índex de delinqüència d’Europa).

Aquest enfilall de falsedats és atribuïble, a parts iguals, a l’interès dels partits xenòfobs i a la ignorància d’importants segments de la població. Per la resta, les polítiques restrictives a l’hora d’atorgar “drets de ciutadania” als immigrants són d’una considerable ceguesa, ¿o no s’han adonat encara que com més motivació de l’immigrant més identificació i integració en el país d’acollida? És una constant, per exemple, que la primera generació continua parlant la seva llengua pròpia; la segona domina del tot la del país receptor i la tercera parla amb molta dificultat la llengua dels seus avis. A França, només el 23% dels nets d’immigrants del Marroc, Algèria i Tunísia porten noms “musulmans”, xifra ben allunyada del 90% de la primera generació.

Tanmateix s’especula que, si no la meitat, sí un bon gruix de “convergents de tota la vida” votaran per Aliança Catalana, que, en les seves propostes de política migratòria, és, junt a Vox, el més perfecte paradigma d’un partit anticatalà.

Almenys això crec que és el que opinaria Jordi Pujol (em refereixo, és clar, al “primer Pujol”). Qui em coneix ja sap que no ha estat mai sant de la meva devoció. Ara bé, dues coses li reconeixeré sempre:

A. La intel·ligència del seu discurs migratori, també sempre d’acollida.

B. El mèrit que tenen en una personalitat visceralment anticomunista els elogis que sempre adreçà al PSUC en aquest particular així com la seva admiració vers el marxista Pierre Vilar. (Jo fa temps que declino debats sobre la història de Catalunya amb qui no ha llegit la monumental Catalunya dins l’Espanya moderna.)

En una conferència del 1976 que posaria els pèls de punta a Sílvia Orriols, digué literalment: “La tesi de la duplicitat, és a dir, de l’existència de dues comunitats contraposades, és, evidentment, d’inspiració anticatalana, però és també una tesi conservadora; és una tesi que alguns catalans, sense adonar – se’n, poden afavorir a través d’una actitud defensiva a ultrança: mentalitat defensiva en l’ordre nacional –mentalitat purista– i mentalitat defensiva en l’ordre polític i social que condueixen totes elles al gueto, al gueto d’uns i d’altres.” I hi afegia: “No tindríem força moral per a defensar l’existència d’un poble –el català– si ho féssim moguts per qüestions abstractes, per visions místiques o per motius històrics o polítics.”