Just fa 25 anys, José Luis Guerín va aconseguir un reconeixement notable al festival de Sant Sebastià, guanyant – hi el Premi Especial del Jurat, amb En construcción, film a propòsit de les conseqüències de la remodelació urbanística del Raval o, com s’hi reivindica, de l’abans anomenat barri Xino de Barcelona. Després, pel que fa als seus llargmetratges, de fixar – se en les noies d’Estrasburg a En la ciudad de Sylvia, de fer atenció als il·luminats que prediquen en llocs públics a Guest i de donar voltes sobre la inspiració creativa i la seducció a La academia de las musas, ha tornat amb excel·lència a la secció oficial del festival presentant – hi Historias del buen valle, rodat en un altre barri barceloní, però en aquest cas de la perifèria: Vallbona, on, malgrat l’esquinçament del territori amb autopistes i vies ferroviàries, perviu alguna cosa relacionada amb la naturalesa (la vegetació a l’entorn del riu Besòs i, sobretot, del que allà resta del Rec Comtal que antigament travessava la ciutat) i de formes de vida lligades al camp o, si es vol, al món rural, si més no amb els horts que encara s’hi cultiven. I també, tal com mostra Guerín, un vincle comunitari entre els habitants del barri, construït pràcticament d’amagat (amb les cases) als anys seixanta per migrants provinents majoritàriament del sud de l’Estat espanyol.

Es pot considerar que Guerín en certa manera idealitza la vida a Vallbona, que, com es fa present a la pel·lícula, ha anat acollint persones arribades d’altres llocs (magrebins, africans subsaharians, llatinoamericans, de l’Europa Oriental) i també de la mateixa Barcelona, en ser expulsades dels seus barris a causa de l’especulació urbanística. Però també s’ha d’agrair que, a diferència en part d’En construcción, defugi el ‘miserabilisme’ i mostri gent humil que viu a gust al seu barri tal com és, cosa que també sembla amenaçada per projectes de rehabilitació que, tot i que en principi semblen concebuts per millorar – lo, suposen una endreça que pot donar pas a la gentrificació que acabi desplaçant els actuals habitants. En tot cas, en una pel·lícula profundament humanista i que flueix d’una manera molt orgànica a través d’un muntatge primorós, gent diversa de Vallbona explica les seves històries. També, entre tantes altres coses, hi ha qui canta i balla, qui es banya al rec, qui feineja a l’hort. I s’hi assisteix a un funeral on es canta La vall del riu vermell. Tot això amb la palpitació fordiana d’un cineasta que va realitzar Innisfree (1990) al lloc d’Irlanda on es va rodar L’home tranquil. El títol mateix evoca John Ford (Què verda era la meva vall) si bé una pensa que no hauria d’amagar el nom català del barri amb una traducció literal al castellà.

En tot cas, a parer d’aquesta cronista, la pel·lícula de Guerín hauria de figurar en el palmarès, però un jurat presidit per Juan Antonio Bayona potser no reconeixerà el seu valor, tot i que no hi ha gaire més per triar dins d’una secció oficial més que discreta, de la qual només destacaria també Le cri des Gardes, de Claire Denis, i Los domingos, en què Alauda Ruiz de Azúa fa una exploració valenta d’una part de la societat basca a través d’una família a la qual pertany una adolescent que manifesta la seva voluntat de convertir – se en monja de clausura.