Les darreres enquestes avisen que l’extrema dreta a Catalunya va a l’alça i mostren un augment espectacular en el cas d’Aliança Catalana i notable en el cas de Vox. Si les prediccions finalment es tornen reals voldrà dir que els catalans ens hem enfilat definitivament a l’onada reaccionària que ha anat recorrent el món occidental les darreres dècades. La part positiva és que aquest populisme infame que vol guanyar vots a base de discursos d’odi i de retallar drets com a mínim a casa nostra està dividit per la bandera i se suposa que mai anirà de bracet.

En qualsevol cas, i segurament per una genètica tendència a veure el got mig ple, vull recordar països on la llavor d’aquestes ideologies neofeixistes no ha impedit les victòries de l’esquerra. A Brasil, Lula va tornar a governar després de Bolsonaro. A Gran Bretanya, Keir Stamer va aconseguir un triomf històric. A l’Estat francès el Nou Front Popular va guanyar a les eleccions parlamentàries de l’any passat. Fa algunes setmanes es va imposar com a candidat demòcrata a l’alcaldia de Nova York Zohran Mamdani, un immigrant musulmà i socialista. Una altra qüestió és com es gestiona després la confiança de tots aquests votants. En qualsevol cas, no es tracta de menysprear el perill que representen gent com Trump i el seu admiradors, ni molt menys, sinó de recordar que l’extrema dreta té al davant moltes persones que estan obrint els ulls i veuen que atacar els drets humans i estigmatitzar col·lectius només genera una espiral de violència. Persones que ens mobilitzem a l’hora de defensar les causes justes, com està demostrant la ciutadania que s’alça contra el genocidi a Palestina. Persones que entenem que l’independentisme català no pot estar amarat de supremacisme, de racisme, ni de xenofòbia. Que tenim dades per demostrar que qualificar els immigrants de delinqüents i aprofitats és una falsedat: la major part de la delinqüència està relacionada amb la pobresa i no amb el color de la pell. Que no comprem la bajanada de la substitució cultural i que volem enfortir l’estat del benestar precisament per evitar el que és realment perillós: el sentiment d’exclusió i menyspreu.