Fa tres anys que la Sandra va marxar d’El Salvador per aterrar a Martorell, on una amiga li havia buscat feina per cuidar persones grans. No va tenir cap problema per treballar sense papers però sí que es va convertir en una llosa tenir el padró municipal quan no podia presentar un contracte del lloguer de les habitacions on vivia. “No sabia com d’important era el padró i quan arribes només estàs aferrat a treballar per fer venir els fills i retornar el deute del viatge”, explica aquesta jove i mare de família, que al cap de cinc mesos es va retrobar amb en Javier i els seus fills de 8 i 10 anys. “Vam estar els quatre en una habitació però ens feien pagar el doble i no ens deixaven dutxar ni cuinar”, expliquen d’una situació insostenible que els va abocar a un altre lloc per viure perdent tots els diners que havien avançat pel lloguer. “Som els primers que sabem que la pedra on ensopegues sempre és un altre immigrant”, es lamenta en Javier dels diferents compatriotes que els rellogaven habitacions a preus abusius i que els demanaven fins a 600 euros per cada membre de la família per empadronar – los. “No podíem pagar dos mesos de lloguer i sobreviure al dia a dia”, explica el pare, que en dues ocasions es va desplaçar fins a Barcelona per intentar empadronar – se sense domicili fix veient les dificultats que tenien a Martorell i amb la desesperació que no quedava constància del temps que portaven a Catalunya. “Hem perdut tres anys i vam anar sis cops a demanar sisplau que ens empadronessin”, explica la Sandra, que al maig va acabar presentant una instància per escrit per explicar la urgència familiar sense tenir l’acreditació del propietari de l’habitatge.“Empadronar – se sense domicili fix és impossible a Martorell”, explica Miquel Aiguadé, voluntari de Càritas, que veu com les situacions de relloguer s’estan convertint en una nova font d’explotació i d’ingressos perquè amb el preu de l’habitació es paga el lloguer de tot el pis.

Amb la inseguretat de quedar – se al carrer, aquesta família va demanar ajuda a Càritas i la Creu Roja quan els feien fora de l’últim pis. “Estàvem amb l’aigua al coll”, explica en Javier del cap de setmana que van passar en un hotel que els va proporcionar la Creu Roja, que ja els havia donat un cop de mà per la tramitació de les targetes sanitàries. La família va respirar més tranquil·la tan bon punt es va establir temporalment en un dels pisos d’emergència de Càritas al municipi veí de Gelida. “Sabem que és temporal i que haurem de continuar buscant”, diu en Javier, agraït per l’acompanyament i l’oportunitat finalment d’accedir al padró amb l’adreça de l’equipament de l’entitat. “Hi ha municipis que posen dificultats per al padró i altres que tenen les estratègies per comprovar si la gent viu on diu, sobretot en infrahabitatges”, recorda el portaveu de Càritas, que insisteix que la responsabilitat de facilitar i actualitzar el padró és dels ajuntaments. La parella explica que tots s’han adaptat ràpid als canvis en un municipi més petit, amb menys serveis però molt més tranquil, que els obliga cada dia a moure’s amb el transport públic per anar a la feina fins a Martorell, on continuaran aquest curs els seus fills anant a l’escola.