Aquesta setmana David Cid, diputat dels Comuns, ha publicat un article en què diu que cal preparar ja Catalunya per encabir – hi 10 milions de persones. Fins ara, el discurs de l’esquerra l’han segrestat “activistes” com en David, ben allunyats dels votants i de l’economia productiva i ben propers al sistema de paguetes i nepotisme dels partits. Recentment moltes veus des de l’esquerra s’estan replantejant la immigració. L’article és una reacció defensiva de qui per fi està perdent el control del discurs.

Catalunya, des de 1960 té uns nivells d’immigració rècord al món occidental. Aquest increment de població ha tensionat els serveis públics i ha pressionat a la baixa els salaris. Si el pas de 6 a 8 milions l’ha patit sobretot els de l’onada migratòria anterior, les víctimes del nou pas que es proposa ara serien els que acaben d’arribar.

Una fal·làcia és que la immigració no té res a veure amb el model econòmic. La immigració l’atrau un model econòmic desenvolupista caduc que potencia sectors que necessiten mà d’obra barata. Això podia ser una bona idea fa 70 anys per treure el país de la misèria de l’autarquia. Un cop assolits certs nivells de renda i en un estat redistributiu és suïcida. Incorporem força de treball que rep més del sector públic del que aporta en impostos. A cada empresari que contracta un immigrant mileurista li estem regalant 6.000 euros d’aportacions netes del sector públic que haurem de pagar entre tots. Cada any. Per això la patronal de la distribució o l’hotelera estan tan contentes amb aquests borinots.

El Labour o els socialdemòcrates escandinaus busquen un model econòmic que porti a un creixement sa, permeti la redistribució i adequar la immigració a aquest model. Malauradament, alguns segueixen insistint en el que no funciona.