Fa 55 anys, el 18 de setembre del 1970, es van cremar 32 habitatges a Girona, a la zona de Fontajau, allà on s’aixecaven els albergues provisionales. Això va accelerar que aquella provisionalitat del nom dels barracons que acollien nombroses famílies i 2.000 persones, es posés en dubte i que l’administració franquista que els havia aixecat s’espavilés a construir habitatges socials per allotjar tantes famílies procedents de la immigració i així poder derruir aquells albergues que es van dir provisionales però que van durar més de 16 anys. És una història que cal recordar perquè són molts els gironins i fins i tot els veïns del barri de Fontajau que no recorden aquella època entre el 1962 i el 1978 en què, al que ara és un barri pròsper i benestant de Girona, s’hi aixecaven barraques provisionals. Javier Cercas s’hi va inspirar per fer – hi viure els protagonistes de Las leyes de la frontera, la seva novel·la sobre el món quinqui en què també el barri xino de Girona té un paper predominant.

A Fontajau, a l’altre costat del Ter des de Girona, a finals del segle XIX i començaments del segle passat hi havia unes quantes masies que després de la construcció del primer pont de la Barca van perdre el privilegi de no haver de pagar el trajecte en barca per anar a la ciutat. No gaire lluny de la zona, es va instal·lar la migració posterior a la Guerra Civil que arribava a Girona en busca d’oportunitats. L’administració no els oferia ajudes i l’Ajuntament no tenia mitjans i només va permetre que s’instal·lessin en barraques. Tot primer, a partir del 1949, a la muntanya de Montjuïc, on hi van arribar a viure més de 2.000 persones repartides en 315 barraques.

Però després, i abans que a Torre Gironella, Alfons XII i els Polvorins, va sorgir un segon poblat més nombrós. Es va instal·lar entre la carretera N – 2 i el riu Ter, a la zona de Sant Ponç. Eren 140 barraques, algunes de les quals ben aprop de la llera del Ter i amb tota mena de mancances des del punt d’habitabilitat. Amb les riuades del 1962, Río, com li deien els seus habitants, va desaparèixer. Reallotjats en un primer moment els seus habitants a la plaça de Sant Josep, a l’Arxiu Històric que havia estat la seu d’Hisenda, es va decidir la construcció dels albergues provisionales. Abans ja s’havien construït el que ara són els barris de Germans Sàbat i Vila – roja i el grup Girona per Girona, inaugurat el 1966.

El foc d’ara fa 55 anys va destruir 32 d’aquells barracons amb teulats d’uralita i que, segons va escriure Narcís – Jordi Aragó, “evocaven els camps de concentració”. Hi van arribar a viure 2.000 persones que finalment van ser traslladades, algunes a contracor, a Font de la Pólvora i que van donar vida a un dels barris més complexos de la ciutat. El 1976, si us plau per força, els habitants dels albergues van ser traslladats al barri, i poc després van ser derruïts. Segons Los Sitios, hi havia pressa perquè, en aquells terrenys, s’hi havia d’edificar un nou hospital general. Van haver de passar anys perquè hi hagués un nou Santa Caterina i no va ser construït allà on ara hi ha un barri pròsper, el de Fontajau, i el pavelló d’esports més gran de la ciutat de Girona.