Catalunya ha viscut un cert relleu generacional que ha consistit, exagerant, que els avis eren convergents; els fills, d’ERC, i els nets, de la CUP. La majoria de comunistes, per la seva banda, van esdevenir socialistes per la via directa. Molts dels seus fills i filles i nets i netes van mutar políticament cap a moviments ecologistes inofensius o cap a aquesta esquerra del postureig que coneix i admira més Michelle Obama que Thomas Piketty.

Les dues vies, però, han acabat convergint cap a la coneguda generació Z, els nadius digitals. I arriba la tempesta. Si fins ara, amb les nostres coses, estàvem tots més o menys tranquils amb la nostra feliç divisió ideològica, des dels peperos fins als anarquistes, ara el que es tracta és de trencar la baralla. Molts ja diuen sense embuts que prefereixen una dictadura que posi ordre que no pas la disbauxa democràtica d’ara, que la pena de mort no està tan malament, que aquí no entra ni un immigrant més, i que hem anat també massa lluny en això del feminisme. I en l’àmbit econòmic, s’ha acabat pagar impostos.

Aquest nou pensament de “classe” no és només culpa seva. Qui els ha educat? Oh, sorpresa. Hem estat nosaltres en el sentit majestàtic. A casa i a les escoles. Els més optimistes creuen que el sentiment de rebel·lia és com el No future dels Sex Pistols i ja passarà quan creixin i tinguin alguna responsabilitat. Però l’aversió moderna cap a la societat actual té un component afegit. És un pensament que ve encoratjat per elements que escapen completament al nostre control. Mentre nosaltres fem grans disquisicions –com aquesta, amb perdó–, l’expansió digital d’aquest nou món feliç no descansa. En el fons tampoc inventen res. Liberalisme econòmic desbocat, drets restringits i retorn al classicisme, masclisme i racisme més tronats.