La definició de genocidi és clara: actes comesos per tal de destruir de manera total o parcial un grup nacional, ètnic, racial o religiós, per extermini, o bé perquè s’imposen condicions de vida destinades a destruir el grup, i actes que es poden exercir tant en temps de guerra com en temps de pau.

Avui estem colpits per les evidents ànsies genocides cruentes que tenim davant dels nostres ulls quotidianament. Les dues franges en litigi, Ucraïna i Gaza, sotmeses a la crueltat dels seus respectius invasors, Rússia i Israel. Per alguna raó oculta, sembla que ens motiva més l’una que l’altra. Quan, en el segle passat, Rússia ja va matar de gana milions d’ucraïnesos amb l’Holodomor, fa 90 anys, poc abans que Hitler iniciés l’Holocaust. Ara, més de cinc milions d’ucraïnesos han fugit i han estat acollits en altres països, europeus o no. Pel que fa a Gaza, no sembla que hi hagi hagut aquest esperit d’acollida als països del seu entorn islàmic. Entre tots han convertit Gaza en una ratera, propiciada per Hamàs i aniquilada per Netanyahu. Ucraïna i Gaza, tots dos són genocidis cruents.

El 1714, Felip V, amb un nefast esperit venjatiu, va anorrear les institucions catalanes i es va iniciar un procés d’aniquilació dels països que componien la corona catalanoaragonesa, un procés maquiavèl·lic que, sota el lema Sin que se note el cuidado, ha perdurat i perdura al llarg dels 300 anys següents, tot i que amb la voluntat “no cruenta” d’eliminar la identitat del poble català sense eliminar – ne, però, els catalans. Això són fets provats. El franquisme va reblar el clau. Catalunya, durant la dictadura, havia desaparegut sota la denominació “el Levante español”, i la llengua catalana estava prohibida, a més de prohibir – se qualsevol tipus de reunió o associació. Don Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, definia llavors: “Todos los catalanes son una mierda!” Frase que va desvetllar l’activitat subversiva d’un jovent de postguerra i d’aquells que sota l’opressió de la dictadura franquista vam prendre consciència de la identitat segrestada, fent evident que sota les cendres de la derrota hi havia encara un poble, que defensava la identitat catalana.

De llavors fins ara, el “sin que se note el cuidado” ha continuat vigent, sota FelipVI. Les diverses formes de persecució de la llengua catalana són més o menys subtils, però evidents. Perquè l’Estat espanyol té consciència que no és tan sols una llengua, és una manera de ser i de viure, és una essència vital. Ja som vuit milions, perquè som un país acollidor, però no volem perdre la nostra essència, el nostre tarannà, una manera de ser i de viure pròpia, i desitgem que aquesta invasió pacífica ho respecti i l’assumeixi. Per això denunciem les constants maniobres contra la nostra llengua de determinades forces polítiques que, de manera més o menys evident, malden des de fa segles per destruir – la. Aquí a Catalunya, a València i a les Balears. La llengua catalana és avui el reducte de la nostra identitat i a la vegada una eina de convivència i de transmissió de valors humans. Però l’Estat espanyol malda per aconseguir ofegar – nos “sin que se note el cuidado”, valent – se dels immigrants que, vinguts de l’Amèrica del Sud o de l’Àfrica majoritàriament, volen viure aquí. Alguns d’ells arriben amb el mateix esperit de conquesta de la Castella que els va envair i, amb una actitud bel·ligerant, ens imposen el castellà. Cal que defensem i usem la nostra llengua!

Demà, Onze de Setembre, és la nostra Diada Nacional, nascuda per reivindicar la nostra identitat i el nostre autogovern. Autogovern que reiteradament es minimitza per part de les institucions estatals, en un estira – i – arronsa al qual s’afegeixen els poders fàctics de l’Estat espanyol. Sincerament, ens sentim enganyats i sovint estafats d’ençà de l’establiment de l’estat de les autonomies, on per acontentar tothom es va crear un esquema, fictici per a alguns, aquells qui no assumeixen la seva responsabilitat de gestió pública, com s’ha vist ostensiblement en els incendis d’aquest estiu, i, en canvi, molt restrictiu per a d’altres, a qui s’escanya econòmicament any rere any. Demà, Onze de Setembre, fem – nos presents i tornem massivament a reclamar l’autonomia, real i no fictícia, per a Catalunya, lluitant per l’autèntica llibertat de governar – nos. Visca Catalunya!