Es fa difícil imaginar – ho. Ens costaria molt. No veure – la més seria quelcom estrany. I potser un daltabaix. Emocional. Però també material. Al cap i a la fi, forma part del nostre dia a dia des de fa vuitanta anys. I no només això. Està marcada per unes funcions estatutàries gens irrellevants. Cooperació, pau i seguretat internacional així ho constaten. Un mandat clar. No sembla que hagi d’acabar a curt o mitjà termini. Però res és etern. Ara bé, si algun dia l’ONU deixa d’acompanyar – nos, qui la substitueixi establirà un salt qualitatiu?

És cert que des de la seva existència no s’ha produït una Tercera Guerra Mundial. Però no ha estat pas gràcies a la seva acció. Els estats són qui ho han evitat, tot i que ells mateixos eren qui havien encès la flama cap a un nou conflicte mundial. La crisi de Berlín de 1961 al punt fronterer de Checkpoint Charlie, la crisi dels Míssils a Cuba de 1962 i les maniobres d’Able Archer de 1983 en van ser els tres millors exemples.

L’ONU tampoc ha aconseguit posar fi als conflictes bèl·lics entre estats. Ni evitar guerres ni ocupacions d’un estat en territoris que no tenen aquest estatus. Tampoc ha solucionat la fam mundial. Ni les desigualtats. Ni el canvi climàtic. Ni tan sols ha aconseguit el respecte mundial a les seves pròpies resolucions. I podríem continuar amb la llista.

Així, doncs, es podrà argumentar que l’eficiència de l’ONU és limitada. O fins i tot, molt limitada. Però això no és responsabilitat de la institució com a tal. Sí del seu mecanisme intern de funcionament, que està segrestat –perquè així és– per cinc dels seus membres. Aquells que la van fomentar i que en tenen el control ferri. Es tracta dels estats permanents amb dret de veto en el seu Consell de Seguretat.

Ells decideixen què es pot aprovar i què no. I després cal que ho compleixin. Són els aliats vencedors de la Segona Guerra Mundial. Tots cinc de l’hemisferi nord i amb armament nuclear. Els EUA, Rússia –com a hereva de l’URSS–, el Regne Unit, França i la Xina, que, fins a inicis dels anys setanta, va estar representada per la Xina nacionalista.

Així doncs, la resta de membres del Consell de Seguretat, rotatius i sense dret a veto, juguen el paper de simple comparsa. L’Assemblea General, no cal dir – ho, està més que hipotecada. I també les institucions internacionals que depenen o estan vinculades a l’ONU.

Els dos principals vencedors de la Segona Guerra Mundial, i eixos vertebradors de l’ONU, són qui més han utilitzat, utilitzen i utilitzaran el dret de veto: Moscou i Washington. Pretendre consensuar resolucions quan els interessos de tots dos han estat distants entre 1945 i 2025, no anuncia res positiu per al futur.

Així hem anat, de bloqueig en bloqueig quan es tractava de resolucions substancialment significatives. Algunes excepcions puntuals hi ha hagut, com per exemple en la guerra de Corea de 1950 – 1953. En aquest cas, la incompetència o perícia de Moscou –segons com es vulgui veure– ho va possibilitar.

Però si hi ha una estrella per sobre de la resta són els EUA i el seu suport incondicional a Israel. El naixement de l’estat israelià el 1948 es va dur a terme de forma unilateral i incomplint el pla de repartiment de Palestina en dos estats proposat per l’ONU. Els EUA s’han especialitzat en el bloqueig sistemàtic de resolucions contràries als interessos i accions d’Israel. I si s’acaben aprovant per la seva abstenció, després practica un incompliment sistemàtic. El resultat, ocupació i més ocupació de territori palestí i d’estats veïns. I ara la guerra a Gaza. I què pot fer l’ONU? Només cal recordar fa un parell de setmanes la impotència del seu secretari general, António Guterres, i del màxim responsable d’afers humanitaris i emergències, Tom Fletcher, denunciant la fam practicada per Israel com a arma de guerra a Gaza. O la setmana passada, la de Stéphane Dujarric, portaveu de l’ONU, indignat davant una nova matança israeliana, que ha inclòs periodistes i centre sanitari. Netanyahu, i per extensió Trump, senten ploure.

Tanmateix, en l’actual liquiditat del món globalitzat, no hem d’infravalorar la rellevància de la denúncia pública i de dimensió mundial que permet l’ONU. I aquí és on presenta el seu principal punt de força. No és un tema menor fer saltar els colors als estats per les accions i actituds que porten a terme, quan estan allunyades de la cooperació, la pau mundial i la legalitat internacional. I menys quan els acusa nominalment i amb fets incontestables.

I a això cal sumar – hi un segon punt clau. La capacitat que ha atorgat a països del Sud, països en guerra, o països amb greus problemes de subsistència i/o afectats pel canvi climàtic, per difondre la seva veu a nivell mundial i, a més, fer – ho amb un rol institucional.

També aquells que aspiren a ser reconeguts com a nous estats en la geopolítica mundial. Els països descolonitzats a Àfrica i Àsia hi van trobar la via per al seu reconeixement internacional. I en breu veurem com Palestina serà reconeguda per diferents membres rellevants a l’ONU com un nou estat. Un pas que no serà pas per unanimitat i quedarà, per tant, incomplet.

En favor de l’ONU cal tenir també present qui ha estat la seva antecessora. La Societat de Nacions va ser fundada pels països vencedors de la Primera Guerra Mundial i l’impuls fonamental d’uns EUA que, premeditadament, no s’hi van voler integrar perquè així no quedés condicionada la seva política internacional. L’objectiu era clar: evitar una nova guerra mundial. Però la Segona Guerra Mundial ho va dinamitar. I el paper que va dur a terme en altres conflictes bèl·lics va ser ben millorable, com per exemple en la Guerra Civil Espanyola. El 1946 tots els seus actius van ser transferits a l’ONU. I, en el fons també, el seu historial de fracàs rere fracàs. Els EUA ara sí que van entrar a formar part del nou organisme internacional, però blindant el seu paper.

Així, doncs, l’ONU parteix d’on parteix. I és allò que és. Però sense ella, faria encara més fred. Els estats amb més potencial militar i econòmic portarien a terme un saqueig encara més escandalós i desequilibrat d’allò que han dut i duen a terme a nivell planetari. I la limitada moral i humanitat que ens queda avui dia, i les mínimes regles de joc internacional, possiblement ni tan sols arribaria a aquest nivell.

De fet, llàstima que el seu funcionament no sigui per majories simples, rotatives i sense dret de veto. Perquè en aquest cas tindríem una ONU amb majúscules. Els cinc pares fundadors, i especialment els EUA, no ho podrien acceptar. Representaria desmuntar l’edifici jeràrquic i privilegiat que han creat. Però tal com Washington gestiona la correlació de forces a nivell mundial, i s’està consolidant el Sud Global, res no es pot descartar.