El 9 i 10 d’agost del 1941, amb el nazisme expandint – se per Europa, Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt es reuniren a bord del vaixell de creuer de l’armada dels Estats Units USS Augusta a prop de l’illa canadenca de Terranova. D’aquella trobada, en nasqué la coneguda com a Carta Atlàntica. Es tractava de vuit principis que, segons els dos líders, haurien de guiar el món de postguerra, inclosa la renúncia a l’expansió territorial, el respecte a l’autodeterminació, el rebuig a l’ús de la força per a la resolució de conflictes, la llibertat de navegació i la cooperació econòmica entre països. Mesos després, el gener del 1942, fins a 26 estats s’adheriren als principis de la carta, en un document batejat com a Declaració de les Nacions Unides. En la Conferència de Moscou de la tardor del 1943, l’URSS, els EUA, el Regne Unit i la Xina acordaren la necessitat d’establir “una organització internacional general, basada en el principi de la igualtat sobirana de tots els estats amants de la pau i oberta a l’adhesió de tots aquests, per al manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. Vençut el nazisme a Europa, el juny del 1945 els delegats de 50 estats reunits a San Francisco adoptaren la Carta de Nacions Unides, document fundacional de l’organització homònima. Vuit dècades després de la seva creació, l’ONU viu ara el moment de més incertesa de la seva història, amenaçada per una profunda crisi de capacitat i de legitimitat, mentre malda per adaptar – se a les ràpides transformacions del món del present.             

Concebuda en el seu origen com una quasi aliança global en l’àmbit de la seguretat, la divisió del món en dos blocs impossibilità que es pogués desplegar com a tal. La falta de poder coercitiu sobre els estats era l’arrel de la qüestió. La secció cinquena de la Carta de les Nacions Unides establí que el Consell de Seguretat havia de ser l’òrgan rector de l’arquitectura de seguretat internacional i que els seus cinc membres permanents havien de ser els EUA, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit. El fet que es tractés de les potències victorioses de la guerra que havia assolat Europa i part d’Àsia i Àfrica era un reflex del món del 1945. El seu dret de vet esdevingué, però, un important impediment des de l’inici, ja que els permetia bloquejar les resolucions que afectaven els seus respectius interessos. L’única reforma del Consell de Seguretat es produí el 1965, quan s’incrementà el nombre de membres no permanents de sis a deu.

En aquell context, l’octubre del 1950 es va impulsar la resolució 377 A (Uniting for peace) a l’Assemblea General de les Nacions Unides, en resposta al bloqueig que impossibilitava donar una resposta a l’agressió militar de Corea del Nord contra Corea del Sud, la qual s’aprovà per 52 vots a favor, cinc en contra i dues abstencions. Així, en absència d’una decisió unànime del Consell de Seguretat –en aquell cas, a causa del vet soviètic–, aquella resolució creà un precedent que va servir per millorar, en els casos en què fou possible, la capacitat d’intervenció de l’ONU en conflictes entre estats.

El món bipolar no va impedir que s’assolissin importants fites històriques durant aquelles dècades, amb secretaris generals que gaudiren d’una autoritat internacional molt superior als del present, especialment un António Guterres cada cop més desdibuixat. Foren casos com els del suec Dag Hammarskjöld, que promogué un ràpid desplegament de cascos blaus de l’ONU que fou clau per superar la crisi de Suez el 1956. O el del birmà U Thant, que tingué un paper fonamental en la desescalada de la crisi dels míssils cubans, gràcies als seus esforços de mediació entre John F. Kennedy, Nikita Khrusxov i Fidel Castro.

Aquest període històric fou especialment prolífic pel que fa al desenvolupament del dret internacional, amb exemples com la Convenció per a la Prevenció del Genocidi del 1948, la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951, els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, del 1966, el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears del 1968, i la Declaració per Garantir la Independència dels Països i Pobles Colonitzats del 1960, molt rellevant en el marc dels processos de descolonització. També hi destacà la creació d’agències en l’àmbit humanitari, com l’Alt Comissionat per als Refugiats (1950), el Programa Mundial d’Aliments (1961), l’Unicef (1946), l’OMS (1948) i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (1965).

Paradoxalment, la fi de la divisió del món en blocs, la dissolució de l’URSS i l’adveniment dels Estats Units com a única potència hegemònica global tingueren efectes adversos per a la funcionalitat de les Nacions Unides en l’àmbit de la promoció de la pau i la seguretat. Juntament amb el dany reputacional causat pels fracassos de les operacions de pau a Ruanda (1994), Somàlia (1993 – 1995) i Srebrenica (1995), el multilateralisme institucional se’n va ressentir amb el nou món unipolar, pel recurs a l’ús unilateral de la força sense autorització de les Nacions Unides per part dels presidents nord – americans Bill Clinton i, després, George W. Bush quan ho consideraren necessari. La intervenció aèria contra Iugoslàvia del 1999 i la invasió de l’Iraq del 2003 en foren els casos més significatius, amb uns estats membres de l’OTAN que, liderats pels EUA, s’autoproclamaren guardians del nou ordre global. Els organismes de les Nacions Unides perderen importància com a terreny de joc i espai de disputa pel poder en l’àmbit de la seguretat. Així, es desaprofità una oportunitat històrica per consolidar un sistema internacional vertaderament multilateral, basat en normes i el paper d’institucions com l’ONU, que servís de límit i contrapès dels actors més poderosos.       

En el llibre American crusade (‘la croada estatunidenca’), publicat el 2020, l’actual secretari d’Estat dels EUA, Pete Hegseth, va titllar l’ONU d’“organització totalment globalista que promou agressivament una agenda antiamericana, antiisraeliana i antillibertat”. Des que ha estat investit president per segon cop, Donald Trump ha ordenat retirar el seu país de l’OMS, del Consell de Drets Humans de l’ONU, de la Unesco, i de l’Acord de París sobre canvi climàtic. També ha ordenat revisar els compromisos financers amb tots els organismes i agències de les Nacions Unides.

El lament dels liberals occidentals davant la contribució de l’actual administració nord – americana a la destrucció de l’ordre global basat en normes és, com a mínim, hipòcrita. El desmuntatge fa dècades que es produeix. De la mateixa que succeeix amb les nocions de democràcia i drets humans emprades pels governs dels EUA i dels seus aliats europeus, la seva defensa ha esdevingut una arma retòrica llancívola contra els rivals geopolítics, cada cop més buida de significat. Un ús cínic que ha estat explotat pels poders revisionistes, com en el cas de Rússia i el recurs a la idea d’“intervenció preventiva” per justificar les agressions militars contra Ucraïna els anys 2014 i 2022.

L’actual inoperància i marginalització de les Nacions Unides es fa especialment alarmant en una època en què es dona el nombre més alt de conflictes bèl·lics al planeta des del 1945. Dos dels quals, Ucraïna i Gaza, especialment greus per la seva dimensió humanitària i les seves implicacions geopolítiques globals. De fet, és precisament la doble moral dels nord – americans el que ha reduït les possibilitats de suport a Ucraïna per part dels països del conegut com a Sud Global. Així, mentre que l’administració de Biden reclamava un alto el foc per aturar l’agressió militar russa, durant mesos va vetar al Consell de Seguretat de l’ONU totes les votacions favorables a l’aplicació d’un cessament de les hostilitats a Gaza, i mantenia el suport militar a Israel.

En vista d’un rol de les Nacions Unides que es difumina, es fan encara més urgents reformes estructurals que puguin revifar la seva capacitat d’acció, com una molt necessària actualització de la composició dels membres del Consell de Seguretat que pugui ser més representativa de la relació de poder nord – sud del món d’avui, amb la inclusió de països com el Brasil, l’Índia, Indonèsia i Mèxic com a membres permanents. Menys probable, però tant o més necessària, és la retirada del dret de vet, un privilegi al qual els actuals membres permanents difícilment renunciaran.

A principis d’any, la secretaria general de l’ONU va posar en marxa la Iniciativa UN80, per a una reestructuració institucional que incrementi l’eficiència i eficàcia d’una organització que en alguns àmbits es mostra obsoleta a fi de modernitzar – ne l’estructura, especialment pel que fa al seu finançament. Entre els problemes que la llastren, hi destaquen precisament els creixents retards en els pagaments de les aportacions dels estats membres. El 30 d’abril d’enguany, les quotes pendents com a part del pressupost de l’organització ascendien a 2.400 milions de dòlars, amb els Estats Units al capdavant, ja que deuen 1.500 milions de dòlars; la Xina, 597, i Rússia, 72.