Una pregunta que caldrà fer – nos aviat és fins a quin punt es pot fer país al marge del territori. En el cas del catalanisme, aquest s’ha construït sobretot des de la llengua i al marge de tota discussió sobre el model econòmic. Així, el territori, reduït a paisatge, passava a ser poca cosa més que el teló de fons dels poemes patriòtics. Ara que ens adonem de la dissolució progressiva del territori ens hauríem de preguntar si això pot seguir així. I què vol dir que el territori desapareix? Doncs que, en el nivell més immediat, hem substituït l’espai físic pel temps.

Ja no vivim en un barri, un poble, o fins i tot un país. Vivim a un temps de distància d’un altre lloc que considerem important. Pot ser el centre sanitari, el caixer automàtic, la parada de tren o el lloc de feina. Aquesta pressió del temps sobre l’espai, base de tantes grans novel·les del segle XIX, feia que els novel·listes esdevinguessin testimonis del canvi de model urbanístic. París estenia els seus bulevards. Sants o Sant Andreu esdevenien barris de la capital. Els barcelonins començaven a viure al Vallès o al Baix Llobregat.

Per bé que el fenomen no és nou, sí que ho és la seva intensitat. Els antics migrants de Múrcia, Extremadura o Aragó avui arriben de Lahore, Lima o Nova York. Bé com a expats, bé com a personal en el sector de la construcció o els serveis. En aquest context, Girona desapareix en tant que població i esdevé un punt geogràfic situat a trenta minuts de Barcelona o a cinc hores de Londres. Qui hagi passejat per les grans urbs americanes entendrà on ens du aquest model. A la ciutat com a centre logístic i de comunicació, sense ànima ni cap altra funció que no sigui l’econòmica. A la desaparició del territori.

Pel camí, observem l’efecte centrípet que xucla població cap a Barcelona o que desertitza les Castelles davant l’auge del gran Madrid. I és que tant els llocs de treball com els salaris més alts es generen a les ciutats, sobretot quan aquestes es connecten als fluxos de capital internacional: cadenes de producció, centres logístics i comercials, aeroports internacionals. I, és clar, la proximitat física als pols econòmics comporta la pujada dels preus i, de retruc, la mutació de la composició de comunitats i famílies. Així, el territori desapareix també en tant que marc afectiu. La capacitat de tirar endavant una família es redueix. Avui dia, als Estats Units la fertilitat cau a 1,6 fills per dona. Per sobre de l’1,1 de Catalunya però lluny encara dels 0,7 de Corea del Sud.

En la lògica econòmica darrere aquest constructe anomenat creixement, on no hi arriba l’increment de la productivitat (obtenir més beneficis amb els mateixos recursos), hi ha d’arribar l’increment de la població. Més serveis, més turisme, més consum, més gent. I en aquest punt es tanca el bucle. Qui es beneficia de la pacificació de les ciutats, l’expansió de les superilles i la creació d’espais verds? Doncs, per al cas de Barcelona, seguint les darreres dades, els qui puguin pagar un increment d’entre un 8 i un 15% del preu de viure – hi. No són pas els locals. Finalment, com afecta tot plegat en la identitat d’una població progressivament desvinculada de l’espai, amb pautes de relació intermediades per una pantalla i en un entorn creixentment digital?

Diguem – ho clar, aquesta és la roda
expansiva que té el president Illa quan dona per feta la Catalunya dels 10 milions. De debò és aquesta l’única via possible? És sostenible? De debò no hi ha cap altre camí? El llegat de Trump ens deixarà molts maldecaps, però una cosa és certa: ens permetrà avaluar de bell nou afirmacions que ja hauríem d’haver jubilat. Tota inversió és bona? Tot creixement és desitjable? Tot proteccionisme és dolent? Tota intervenció en els mercats és irracional? S’obre el moment de replantejar – nos el model econòmic, d’establir topalls, de revaluar les prioritats, d’empoderar els governs. D’entrada: ens obliga a canviar el marc mental. L’onada de la mal entesa llibertat del mercat ha de donar pas a l’espai de la protecció i la cura, de la gent i del territori. A una ecologia molt més ambiciosa que l’actual. I aquests són debats que es poden fer sense sectarismes, sense autoritarisme, ni racisme, ni xovinisme. No cal la simplificació ni l’estupidització del ciutadà, ni alimentar les passions i els odis. Estimar el país no és només proclamar – lo: és governar – lo. Repensar les polítiques des del territori i amb la seva gent és el primer pas per obrir aquest camí nou.