Aquest Onze de Setembre té un aire diferent: tots els fronts polítics, socials, econòmics i culturals estan en màxima tensió, tant a nivell nacional com estatal i internacional. Les guerres geopolítiques que compassen la guerra econòmica a nivell mundial prenen aquests dies tot el protagonisme. Recordem que quan el feixisme va alçar – se a Espanya les democràcies occidentals van mirar cap a una altra banda… Solidaritat amb Palestina, Ucraïna, el Kurdistan, el Tibet, etc., però no ens oblidem de nosaltres, sabem el que és ser un poble prohibit, massacrat i perseguit. Tenim els greus problemes de l’habitatge, de la pèrdua de poder adquisitiu, de la deficiència dels serveis públics en ensenyament, sanitat, o en el transport. Cap dels greus problemes que patim apunten cap a una solució immediata. La normalització del català segueix sent un problema que lluny d’avançar va enrere al conjunt dels Països Catalans. Al Principat la Generalitat presenta com a avanços el que són simplement pedaços o jocs d’anar – se passant les responsabilitats entre les diferents administracions. També sembla que s’eviti assenyalar un dels problemes estructurals amb relació a la normalització. Donada la demografia i el tipus d’economia cal entendre que el català només sobreviurà si la nova immigració l’adopta, i per a això calen unes polítiques lingüístiques adreçades cap aquests sectors. Per exemple, cal un pla efectiu que tingui la complicitat activa dels sindicats i la patronal de l’hostaleria.