Serà difícil que en la manifestació d’aquest Onze de Setembre no veiem gent amb banderes de Palestina, una possibilitat que molts sobiranistes, nacionalistes o independentistes –trieu la paraula que vulgueu– no veuen amb bons ulls, per no dir paraules més gruixudes.

Aquests darrers temps la bandera palestina forma part del nostre paisatge diari. No ho critico. Els crims de guerra d’Israel semblen evidents i veurem si un tribunal internacional no acaba confirmant la pitjor acusació de totes, el genocidi. La solidaritat amb un poble que, com nosaltres, defensa el seu dret a l’autodeterminació és legítima, però convertir la Diada en una manifestació amb aquest caire segurament no acabarà bé.

Gairebé tot el nacionalisme català de dretes, i ja no diguem la ultradreta, és partidària d’Israel i de Netanyahu. Sílvia Orriols ha confirmat públicament la seva admiració pel primer ministre i no cal recordar aquí la posició de Pilar Rahola. De fet Junts, en aquest àmbit, no fa honor al seu nom. Estan més dividits que en cap altra qüestió.

L’esquerra catalana, en canvi, ho té molt clar. I molts d’altres, també. El president de l’ANC, Lluís Llach, va compondre Palestina i sempre ha estat radical en els seus postulats. També ho són els dirigents d’ERC i les seves bases i ja no diguem la CUP, històricament contrària al sionisme i encara més en la situació actual.

Convindria que els dos bàndols signessin un armistici amb vista a la Diada. Perquè si un porta una bandera palestina qualsevol altre es veurà amb el mateix dret de portar – ne una d’igual o més grossa d’Israel. Hi ha el perill, a més, que la cosa escali, tot i que som els de “ni un paper a terra”. I de què ens servirà als catalans recordar aquest conflicte, guerra o genocidi? El nostre enemic no viu ni a Tel – Aviv ni a Gaza, sinó a Madrid.