El que està passant a Israel i Palestina des del 7 d’octubre del 2023 no és una guerra: és una demolició moral en directe. Les represàlies posteriors a l’atac de Hamàs han derivat en la massacre de desenes de milers de civils –infants, dones, ancians–, en la destrucció d’hospitals, escoles, universitats, i en l’ús de la fam com a arma de guerra.

A finals de juny, el diari Haaretz publicava el testimoni esfereïdor de soldats israelians que custodiaven centres de distribució d’aliments a Gaza. Descrivien com disparaven contra palestins que buscaven menjar, seguint una estratègia batejada amb cinisme com a “Peix salat” –una variant macabra del joc infantil “Un, dos, tres, pica paret”.

Per entendre l’arrel d’aquesta violència, cal tornar a un relat antic: Caín mata Abel, el seu germà. El Gènesi no ho presenta com una guerra, sinó com el primer crim. I el més íntim. El germà no és l’altre: és el doble. El rival que volem fer desaparèixer. Però, més endavant, la Bíblia també mostra la possibilitat de trencar aquest cicle. Josep, venut pels seus germans, els perdona. El relat bíblic no legitima l’odi fraternal: el denuncia i l’eleva a repte moral.

“No mataràs”, diu el cinquè manament. “Que aquest germà teu pugui viure al teu costat”, ordena el Levític. Però també es pot matar destruint el desig de llibertat de l’altre. I això és el que fa avui Israel amb el poble palestí.

És imprescindible dir – ho amb claredat: l’Estat d’Israel ha travessat tots els límits morals. I hi arrossega els seus aliats, que callen mentre li venen armes, així com el conjunt del poble jueu, empès a una identificació col·lectiva cada cop més perillosa.

No és una deriva nova. Yeshayahu Leibowitz, científic i pensador jueu, va denunciar – ho amb lucidesa. Després de la guerra del 1967, advertí que Israel ocupava terres d’on havia expulsat els palestins. El 1982, durant la guerra del Líban, qualificà el comportament de l’exèrcit israelià de judeofeixista. I acabà declarant que ja no podia compartir els valors d’un país que trencava amb els fonaments ètics del judaisme.

El seu rebuig era al sionisme com a ideologia, no pas a l’existència d’Israel. El sionisme –fill del nacionalisme i del colonialisme europeu del segle XIX– es va concebre com una regeneració física i política del poble jueu. Però aquesta regeneració es fonamentava en el menyspreu per la diàspora, en la construcció d’un estat excloent i, massa sovint, en la negació de l’altre.

Avui, els hereus d’aquesta visió, com Ben – Gvir i Smotrich, imposen des del govern israelià una política d’extrema dreta que instrumentalitza la religió i practica la discriminació com a norma.

Davant d’això, cal preguntar – se: hi ha sortida? La solució dels dos estats ha esdevingut una fantasia diplomàtica sense base real. Europa es limita a repetir – la mentre mira cap a una altra banda. Mentrestant, la demolició de Palestina continua.

Per això torna a aparèixer una proposta que semblava enterrada: un sol estat, binacional, amb igualtat de drets i deures. No és cap idea nova. Eliezer Ben Yehuda, el pare de l’hebreu modern, ja l’imaginava el 1880: una confederació de comunitats, inspirada en el model suís. Avui, figures com el periodista Gideon Levy o sectors palestins ho reclamen amb més força que mai.

Però el mur no és només físic. És mental. El sionisme és una presó ideològica que bloqueja qualsevol alternativa.

Contra aquest tancament, cal recuperar la veu profètica que reconeix el germà en l’altre. Superar el complex de Caín no és ingenuïtat: és responsabilitat. I és també l’única esperança viable per a una pau justa.

L’optimisme, avui, només pot ser una qüestió de fe. I d’un compromís radical amb la veritat.