No fa gaire temps sentíem la cantarella del “ja s’ho faran”, com si així es pogués evitar les decepcions amb la direcció independentista. Després de l’èxit organitzatiu i participatiu del referèndum i l’onada repressiva, s’entén l’elevat grau de desencís perquè van ser alguns dirigents que van cridar a la desescalada per centrar – se en una política sectària de despatxos entre Barcelona i Madrid… Doncs bé, tant a Catalunya com a Europa com al món sencer, avui no podem dir “ja s’ho faran”, perquè les pitjors polítiques les fan avui contra pobles sencers. Ja no podem restar al marge esperant una ocasió propícia. Toca ser – hi, com sigui i on sigui. La política que fan els poderosos arreu del món ha pres formes de crueltat extremes. Ja no és una notícia escandalosa sentir que a Gaza disparen a persones –nens i vells– quan van recollir el menjar per no morir – se de fam. Ahir mateix l’exèrcit de Netanyahu feia doble diana amb un sol projectil contra els qui informen i contra un centre de cures. També hem vist com els imperis de Trump i Putin pactaven repartir – se Ucraïna. Però no tot és cinisme i claudicacions. En el cas de la nostra llengua i cultura, el president Puigdemont va denunciar públicament el nou govern conservador alemany perquè torpedina l’oficialitat del català seguint les ordres dels hereus del franquisme espanyol (amb trucades reconegudes pel PP). També va clamar per la urgència que la immigració adoptés el català com a llengua de convivència. La qüestió catalana només ens té a nosaltres, i ens hi va el futur immediat. Més que mai té sentit l’aforisme de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.”