“Algun dia –quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom, quan ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú–, tothom hi haurà estat sempre en contra.” Aquest és el text d’un piulada del periodista i escriptor egipci Omar El Akkad a la plataforma X, tres setmanes després del primer bombardeig israelià contra la Franja de Gazaen resposta als atemptats del 7 d’octubre. Una piulada impactant que van llegir milions d’internautes i que ha acabat donant títol al llibre que el mateix El Akkad ha escrit per denunciar la indiferència global envers les massacres i les injustícies que l’Israel de Netanyahu està perpetrant contra la població palestina. M’ha vingut al cap arran de la crisi de govern que s’ha obert, aquest cap de setmana, als Països Baixos: el ministre d’Afers Estrangers, Caspar Veldkamp, ha dimitit pels entrebancs que li han posat, dins del govern de coalició de què forma part, a l’hora adoptar sancions contra Israel per la catàstrofe humanitària que ha causat a Gaza i pel polèmic pla de construcció d’un assentament jueu a Cisjordània, que trenca la continuïtat territorial de l’enclavament i hi fa del tot inviable la constitució d’un Estat palestí. En solidaritat amb ell, han plegat tres ministres més del seu partit, el centredretà NSC. Es dona la circumstància que el gabinet neerlandès governa en funcions des del juny, quan el soci principal de la coalició, el PVV de l’ultradretà Geert Wilders, se’n va retirar per desacords en la política migratòria, i que hi ha previstes eleccions per d’aquí dos mesos. És aquesta dada la que em fa desconfiar dels motius últims de la renúncia i m’ha fet pensar en el títol del llibre d’El Akkad. Com si Caspar Veldkamp –que és veritat que ja havia actuat amb anterioritat contra el govern de Netanyahu– ensumés el perill d’anar a les urnes sense haver protagonitzat una acció més contundent per marcar perfil i situar – se en el cantó correcte de la història.

Un altre dirigent sempre atent també a reescriure el guió del seu mandat és Donald Trump, que, ahir, va forçar la destitució d’un altre alt càrrec de l’administració, ni més ni menys que el cap de l’agència d’intel·ligència del Pentàgon (DIA). El motiu? Haver minimitzat l’impacte dels atacs nord – americans del juny contra les instal·lacions nuclears de l’Iran. El president dels EUA no accepta cap veu que no sigui d’absoluta complaença i ha optat un cop més pel you’re fired per desempallegar – se d’un altre alt funcionari que es nega a deformar la realitat per satisfer la vanitat del boss. Com Erika McEntarfer, la cap de l’Oficina d’Estadístiques Laborals, despatxada a principis de mes pel mateix procediment per haver fet públiques unes dades sobre l’atur que no van agradar al president.

I, un dia més, hem de parlar del lamentable episodi de la gelateria de Gràcia, a Barcelona, un cas de menyspreu flagrant contra el català. En una entrevista a Catalunya Ràdio, el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, va haver de recordar a l’administració catalana l’obligació de fer complir la llei i actuar en els casos de discriminació lingüística en el comerç. Els instruments legals els tenim, el que ja no em queda tan clar és si hi ha prou convenciment i determinació política per defensar i blindar el català dels atacs continuats de què és objecte en tots els àmbits, i no només en el del petit comerç. Estem parlant de la nostra llengua i la seva supervivència.