Catalunya, finals del segle XIV. El Mediterrani està infestat de corsaris barbarescos. No se’ls combat només al mar sinó també en places i carrers de pobles i ciutats de ben endins del país. Aquí metafòricament, és clar, o el que és el mateix, amb balls de moros i cristians que s’organitzen per legitimar les lluites reals i per afalagar les autoritats que les havien d’emprendre. A Barcelona, el 1373 es fa un simulacre de batalla per rebre la duquessa Mata d’Armanyac i, el 1397, per impressionar el rei Martí l’Humà. L’espectacle es converteix en trending topic i serà el model que imitaran altres, però cap com Igualada hi esmerçarà tants recursos humans i escenogràfics durant gairebé 500 anys.

Que el cas Igualada dona per a una tesi doctoral? Doncs sí, i la va fer Daniel Vilarrúbias, historiador de l’art, arxiver, músic i savi del patrimoni festiu del país, un corcó quan ataquen els seus valors, cosa que passa sovint i el fa estar en guàrdia permanent. Ara el Departament de Cultura de la Generalitat l’ha publicat en dos volums de 1.492 pàgines que, compte els de braços flonjos, pesen 4,650 quilos. Alteritat festiva a Igualada. De la Turquia o Ball de La Patera a la festa dels Reis (s. XV – XXI) es presenta demà (18.30 h) a la Biblioteca Central de la capital de l’Anoia, amb un tête – à – tête entre Carles Freixas, director del Museu de Solsona i folklorista de cap a peus, i l’autor d’aquesta obra monumental que trepitja ulls de poll amb documentació rigorosa irrebatible.

I en el millor marc possible: la festa major d’Igualada, que va començar aquest dilluns i culminarà dilluns que ve, “el fals festiu”, l’anomena Vilarrúbias, perquè el tradicional (durant 650 anys!, un rècord Guinness que només ostenta també Santa Tecla de Tarragona) era el de Sant Bartomeu. Fins al 1896, al patró se l’honorava amb el Ball de La Patera. Aquell va ser el darrer any que es va representar un entremès d’orígens incerts però amb indicis d’haver – se gestat a principi del segle XV. Vilarrúbias, irreductible dins d’un arxiu, ha localitzat un paper en què consta la prohibició de portar ballestes per Corpus excepte si eren per participar en la processó. L’estudiós s’ensuma que les sagetes apuntaven el cos de sant Sebastià, un dels actors del que primerament els igualadins en van dir La Turquia. El document més antic on apareix el combat dansat és del 1489.

Tres dècades abans havia caigut Constantinoble i allò que havia motivat els balls de moros i cristians continuava tant o més vigent. “Eren pura propaganda. El moro era l’enemic polític i territorial, però no pas religiós. Són els diables els que simbolitzen l’amenaça espiritual”, raona Vilarrúbias.

La Turquia mutarà cap al 1675 en La Patera, un terme de significat desconegut però d’arrel antiga. “Deixa de ser un ball pantomímic, com encara avui ho són els Turcs i Cavallets de la Patum de Berga, perquè s’incorporen els parlaments”, explica l’expert. Si toca parlar de la Patum de Berga, surten les comparacions. Per antigor, Igualada guanya en 200 anys. I per espectacularitat, Igualada també li passava la mà per la cara. “Mentre a Berga encara avui salten quatre cavalls i quatre turcs, a finals del segle XVI a Igualada saltaven nou cavalls i 23 turcs. Era una moguda molt més grossa”, anota Vilarrúbias.

Es podria dir que el xou va morir per causes naturals. És a dir, el mateix poder que l’havia propulsat per ensinistrar ideològicament la població va girar – li l’esquena quan ja no li feia aquest servei. “A partir del segle XVIII els turcs només són un perill en les poblacions de la costa i a partir del XIX, enlloc. Amb la industrialització, les classes acomodades el que volen és anar al ball de l’envelat.” La Patera va començar a ser vista com quelcom caspós que anava a contracorrent del racionalisme il·lustrat. I el ritual es va anar degradant, entre d’altres raons perquè els intèrprets, classes treballadores sense alfabetitzar, recitaven de memòria els parlaments, tots en castellà, llengua que no entenien, i acabaven fent un garbuix de paraules. L’aparició dels castells i les sardanes van acabar de rematar La Patera.

Curiosament, o no, tres anys després, el 1899, va irrompre la festa dels Reis, actualment centre de la polèmica a propòsit del blackface. Una cavalcada amb a la vora de mil persones blanques pintades de negre i vestides a la turca són carn de controvèrsia en els debats sobre el racisme i la persistent mentalitat colonialista. “En el cas d’Igualada no n’hi ha gens, de racisme, tot al contrari. El personatge central, el patge Faruk, és un semideu, no un ésser inferior ni ridiculitzat”, defensa Vilarrúbias.

Els 4,650 quilos del doble volum que es presenta aquest divendres són “d’amor a Igualada i al seu patrimoni festiu, tan incomprès i maltractat”, engalta. Seria partidari de recuperar La Patera? “Rotundament sí, però Igualada no té l’autoestima ni el coneixement del seu propi passat per entendre la importància d’aquest entremès”, lamenta, i hi afegeix: “A ningú se li acudiria tapar res d’un retaule barroc amb un Santiago Matamoros. En canvi, ens sembla que un sainet teatral del XVII que diu “anda moro maldito, moro vil, moro traidor, que nunca tuviste valor sino en la lengua y el pito” no és admissible en la societat d’avui. No entenc per què. Que no en mor, de gent, a les obres de Shakespeare? El patrimoni festiu és sempre de segona, de tercera o de quarta regional. Als polítics no els interessa i no saben com preservar – lo, cuidar – lo i revalorar – lo”, rebla.